La majoria d'analistes polítics situats a l'òrbita d'Esquerra Republicana critiquen aquests dies la proclamació de Ramon Tremosa com a candidat de Convergència i Unió a les europees. Argumenten que la decisió d'Artur Mas és una opa hostil contra part de l'electorat d'esquerra republicana i defensen amb ungles i dents que el que ha de fer CiU és buscar forat al centredreta i evitar que el PP creixi.
Probablement, en un país normal, que respongués més a la lògica dreta-esquerra aquest seria un anàlisi completament encertat. Analitzar, però, el mapa electoral actual és altament complicat. Són molt difícils d'interpretar els transvasaments de vot que hi ha entre partits i, encara més, si tot plegat té lloc en un context de desil·lusió i desmotivació com l'actual.
Així, doncs, potser seria hora d'intentar trencar el tòpic que s'arrossega des del pacte de CiU i el PP, que diu que els dos partits nacionalistes han de lluitar per esgarrapar vots en dues direccions oposades. L'argument suposadament estratègic que va fer servir Esquerra per justificar el primer tripartit s'ha demostrat cinc anys després -anem camí del sisè- completament equivocat. Els republicans no només no han aconseguit millorar els resultats de novembre de 2003, sinó que l'estratègia seguida des de llavors els està portant a perdre el capital electoral acumulat durant els anys del pacte CiU-PP. Esquerra no ha estat mai en condicions d'apropiar-se d'una part significativa de l'electorat del PSC.
Per la seva banda, CiU no ha obtingut mals resultats electorals a les catalanes i la seva frontera amb el PP s'ha mantingut gairebé inalterable del 2003 ençà. A més, com a partit amb vocació centrista, CDC ha d'aspirar a xuclar vot de tot aquell partit que en deixi anar. Per cert, alerta amb els fitxatges per la Casa Gran de Ferran Mascarell i Germà Bel, dos exdiputats del sector catalanista del PSC.
Per tot plegat, en aquest context de desmotivació que afecta especialment l'electorat nacionalista una lluita entre CiU i ERC no ha de ser necessàriament dolenta i caïnista per al nacionalisme. s cert que tot i els esforços d'alguns dirigents -Felip Puig i Joan Puigcercós han intentat avançar en aquesta direcció- les diferències entre les direccions dels dos partits continuen sent molt grans i pensar que és possible un pacte de no bel·ligerància és, com a mínim, ingenu.
Però la competència té la virtut del debat i el debat genera participació. Si a les eleccions de 2003 l'electorat sobiranista va fer un gran salt no va ser per altra cosa que per l'encès debat sobre com havia de ser l'Estatut. Un debat, tot sigui dit, que llavors es va plantejar de manera seriosa. Així, doncs, Ramon Tremosa i qui sigui el futur candidat d'ERC, malgrat puguin tenir perfils similars, poden acabar estimulant la participació del votants nacionalista a les eleccions. Seria, sense dubte, una gran notícia per afrontar sense pessimisme les futures eleccions al Parlament.
