El president de la Generalitat, José Montilla, va monopolitzar dimecres una entretinguda jornada als passadissos del Parlament. Quan semblava que el dia havia de transcórrer sense pena ni glòria després d'una sessió de control que, en termes polítics, no va superar el més del mateix', el president va accedir a parlar informalment amb la premsa. Al matí s'havia reunit amb Joan Puigcercós, que li havia fet notar el malestar dels republicans per la forma amb que Jordi Hereu havia negociat el finançament de les obres de la Sagrera, que es pagarà amb recursos de la disposició addicional tercera de l'Estatut.
El president, tip que els seus socis s'entestin a pressionar-lo perquè no cedeixi en la negociació del finançament i de la imatge de debilitat i submissió al PSOE que això li provoca, va llançar un avís que volia ser contundent als republicans: que ningú es pensi que si ERC denuncia el pacte del finançament i acaba sortint del govern, la segona legislatura del tripartit farà com la primera després del no republicà a l'Estatut i s'esgotarà de forma abrupta. Montilla va afirmar que ell està disposat a governar en minoria, cosa que Pasqual Maragall només va fer durant uns mesos. Farà el que calgui per acabar el seu mandat.
A partir d'aquí és raonable preguntar-se què passarà després. s de suposar que si aquest escenari es produeix, no només ERC s'haurà desmarcat del finançament. També ho haurà fet CiU, que en cap cas socorrerà Montilla amb unes eleccions a la vista. Per molt que el president llanci avisos d'aquests tipus per tibar la corda i intentar que els republicans rebaixin la pressió en unes setmanes ja sembla que definitives de negociació, Montilla sap que està en fals. I és que la realitat és que només podrà seguir sent president o tornar-ho a ser amb Esquerra i ICV.
s evident que CiU, més que probable vencedora dels propers comicis, no el farà president, i encara que aconseguís acabar la legislatura en solitari prorrogant pressupostos i pràcticament sense aprovar lleis, ja no trobaria en una escaldada Esquerra una aliada per fer un tercer tripartit, al marge de com sortissin de les urnes els de Joan Puigcercós.
I és el que els republicans admeten que si aquest escenari (el del trencament) es donés res faria ja justificable un tercer tripartit. Expulsats del govern de la Generalitat per segon cop i després del fracàs de l'Estatut (que els socialistes van avalar) i del finançament, no tindria ja sentit que els independentistes seguissin justificant en clau de país la reedició del pacte d'esquerres. Una nova fase s'obriria a la política catalana i, sense Montilla pel mig, socialistes i convergents semblarien condemnats a entendre's.
