Ja està fet. Ja no hi ha marxa enrere. El cim del Puigmal va coronar ahir Joan Puigcercós com a nou líder d'Esquerra. Ha estat un camí més llarg i accidentat del que ell mateix havia previst. Des de dels anys 80, Puigcercós ha anat pujant un a un els esglaons del partit. Des de la militància a les JERC fins arribar a la presidència d'una Esquerra Republicana que poc té a veure amb la d'Hortalà i companyia.
La ferida oberta per la divisió prèvia al Congrés de l'any passat encara no s'ha tancat. El sector carodià, tot i haver acceptat la derrota, seguirà posant en dubte algunes estratègies de la direcció. Tot i no comptar amb un suport alt, l'Esquerra Independentista d'Uriel Bertran segueix sent el símptoma del malestar que hi ha en part de la militància. I no cal dir que l'escissió de Carretero, tot i que ha fet menys mal del previst, no desapareixerà de l'horitzó almenys fins les eleccions.
La pujada de Puigcercós al Puigmal té més de símbol del passat, que no pas de futur. Malgrat les dificultats internes, Puigcercós ha fet el cim del partit, però ara ha de preparar la tropa i convèncer-la que ell és l'indicat per liderar l'ascens a l'Everest. I és que molt hauran de canviar les coses si ERC vol celebrar un referèndum d'independència la legislatura que ve.
Per tot plegat, l'hora de Joan Puigcercós arriba en un moment polític molt complicat. L'independentisme no para de créixer, però la manca de lideratge juga en contra de la necessària cohesió de les forces nacionalistes per conduir el país allà on vol anar. Però Puigcercós ja ha demostrat que és un home que li van els reptes i que està preparat per remar amb la corrent en contra.
