Ni fred ni calent. La davallada que alguns pronosticaven no ha succeït. Esquerra no es va enfonsar a les passades eleccions europees, però tampoc no va treure un gran resultat. La solvència del candidat republicà, Oriol Junqueras, és un dels elements clau perquè no es produís el cop mortal que la mateixa direcció del partit es temia.
El fet que Junqueras, un independent, fos capaç de prendre distància quan calia amb el mateix tripartit va ajudar-lo a aconseguir un escó al Parlament que segur que sabrà utilitzar. Però el fet que Junqueras fos candidat no explica del tot el perquè Esquerra no es va enfonsar. Cal una anàlisi freda de tots els resultats dels republicans per veure que molt probablement van tocar fons a les passades eleccions generals.
Cal dir que el partit republicà ha aguantat molt bé el cop d'un congrés no del tot reeixit, de l'enèsim enfrontament pel lideratge de la formació entre Joan Puigcercós i Josep-Lluís Carod-Rovira i, sobretot, de l'escissió provocada per Joan Carretero. Preocupava i molt a la direcció el trencament de Carretero i els estralls que pogués causar a la militància del partit. Amb tot, cal contextualitzar la marxa de Carretero en un context d'un nacionalisme desacomplexat que se surt de les dinàmiques dels partits polítics tradicionals.
Des d'aquesta columna ja hem defensat en altres ocasions que els plantejaments de Carretero no només afecten el debat intern dels republicans, sinó que cal situar-los en un espai de debat més ampli com el sobiranisme. Potser sí que alguns dels reagrupats han deixat de creure en Esquerra, però almenys el partit ha demostrat que té una mala salut de ferro i, sobretot, que té un terra electoral força alt. Els càlculs electorals que fan alguns, intentant traslladar els resultats de les europees en unes catalanes, són del tot equivocats. De ser així, ni CiU estaria en condicions de guanyar amb els resultats que ha tret Ramon Tremosa.
L'Esquerra de Puigcercós -també la de Carod- té un terra electoral per sobre dels 12 diputats de l'època Colom-Rahola. El partit ha crescut. s molt més sòlid i té noms suficientment coneguts per preparar una campanya com Déu mana perquè el resultat de Joan Puigcercós a les pròximes eleccions passi dels 20 diputats.
Això sí, a Puigcercós li queda molta feina per fer. No només ha de sortejar duríssims obstacles, com el finançament o l'Estatut, sinó que va de ser capaç de prendre la iniciativa assumint certs riscos, com la crítica al mateix govern. I també cal que el president sigui capaç d'aglutinar al seu voltant totes les forces del partit. Només així podrà arribar el moment Puigcercós.
