Arran de dues o tres polèmiques polítiques que van coincidir en el temps, el juny de 2005 el president Pujol escrivia un article a l'Avui en contra del que ell anomena la "cultura del no". Explicava Pujol que "aquesta cultura del no, que ha arribat a ser molt potent a casa nostra, ha esdevingut una amenaça per al progrés del nostre país. Des d'un punt de vista econòmic, però també des d'un punt de vista social". En aquell cas, Pujol es referia a la ubicació d'una narcosala a Barcelona, del traçat del tren d'alta velocitat o del repartiment de les noves presons que s'havien de construir.

Doncs bé, poc ha evolucionat la nostra cultura política des de llavors. Ens tornem a trobar enfangats en dos exemples d'aquesta cultura del no, incentivada des de les més altes instàncies de la nostra política. El debat que ha generat la polèmica per l'intent de l'Ajuntament de Vic de no censar els immigrants en situació irregular n'és el penúltim exemple de tot plegat. Enlloc d'emmarcar la discussió en un ampli debat sobre el fenomen immigratori, alguns han intentat negar que la immigració és un problema social que avui pateixen la majoria dels nostres municipis.

I és que sembla que als nostres polítics només els agradi comunicar-nos bones notícies. I així, poc a poc, s'ha anat perdent la necessària pedagogia que sempre ha d'anar associada a l'exercici del poder. S'ha trobat a faltar aquesta manca de pedagogia en l'intent del president Montilla de fugir del debat sobre el cementiri nuclear d'Ascó. El president només ha trencat el seu silenci per l'exigència d'uns socis que estan vehementment en contra d'una infraestructura com aquesta.

Però, com en el cas de Vic, les posicions dels partits a l'entorn del conflicte generat a les terres de l'Ebre estan més basades en els interessos electorals que no pas en una reflexió sobre la candidatura a un projecte i les conseqüències que pot tenir per al territori. Des d'aquesta tribuna no es tracta pas de defensa les nuclears, que ja tenen els seu propi lobby, però tampoc d'amagar que, com en moltes altes ocasions, aquest país té poca maduresa a l'hora d'afrontar determinats debats.

I en el debat sobre el cementiri nuclear hi ha moltes variables que nos s'estan tenint en compte. El primer, i probablement més important, és que ha de ser el Parlament de Catalunya el que ha de decidir, ja que és l'òrgan sobirà de representació del nostre poble. Cap ajuntament hauria de poder decidir en solitari si accepta o no un projecte d'aquestes característiques. I tampoc l'Estat espanyol és qui per imposar un projecte per sobre de la voluntat del nostre poble.

I, finalment, acceptar o no una instal·lació d'aquestes característiques s'hauria d'incloure dins d'un debat més ampli sobre el model energètic. Ni tenim petroli, ni tenim gas natural i les renovables no poden cobrir la nostra immensa demanda d'electricitat. Ens pot agradar o no, però ara mateix les nuclears semblen un mal inevitable.