CiU ha tancat definitivament l'acord amb el PP dels pressupostos, un acord políticament previsible, però incomprensible en una etapa que la federació aposta pel discurs sobiranista i econòmicament molt conservador, lluny de la centralitat del seu electorat.
Barcelona ·
El govern d'Artur Mas tenia la mà estesa del PSC i d'ERC, però no l'ha volgut utilitzar per por de no irritar el govern de Mariano Rajoy, que és qui té la clau i el duro del pacte fiscal que el president de la Generalitat ha convertit en el seu objectiu de legislatura.
Però alguna cosa ha canviat. CiU ja no pacta amb el PP amb aquella fastuositat que ho feia al Majèstic, amb sopar solemne amb senyores i presidit per José María Aznar i Jordi Pujol. Ara CiU pacta amb Alícia Sánchez-Camacho de nit, en hores intempestives, com si fos una relació clandestina, sense llums ni focus. Ni tan sols hi ha explicació conjunta de l'acord. Cadascú torna a casa seva i es dutxa en solitari.
En el terreny sobiranista s'ha avançat perquè avui pactar amb el PP més conservador i més recentralitzador de la història s'ha de fer d'amagat, ja no és un èxit del pragmatisme polític sinó una derrota, fruit de la impotència com a govern i com a país. CiU sap que per aquest camí va cap al desgast electoral i no trigarem a veure gestos per mirar de sortir-ne, ja sigui del bracet del PSC, que es deleix per sortir a la foto, o del bracet d'ERC, que necessita sortir del pou on la va deixar el tripartit. Mas necessita els diners de Rajoy, però quan hagi cobrat, canviarà de parella. Perquè si no ho fa pot començar a patir desgast electoral.
