Els resultats del 28-N han alimentat aquests dies el discurs derrotista entre les files independentistes, un gènere que tampoc no li és del tot aliè. Les cròniques presenten com a proves irrefutables de la desfeta el declivi d'ERC, els quatre diputats de SI obligats a compartir grup amb Ciutadans i el fracàs de RCat per aconseguir representació. Per si no fos prou, hi ha qui suma vots i escons per il·lustrar la magnitud de la tragèdia; és el discurs del fet d'haver passat de 21 a 14 diputats secessionistes o dels més de 416.000 vots d'ERC el 2006 als tot just 360.000 del 2010 sumant republicans, solidaris i reagrupats. Tal com ja vam apuntar abans del 28-N, però, la lectura negativa dels resultats electorals no s'hauria d'extrapolar a tot el moviment independentista i encara menys hauria de servir per oblidar les mobilitzacions i transformacions viscudes els darrers anys. L'independentisme sociològic, un concepte nascut durant l'extraparlamentarisme secessionista dels anys 80, és més viu i plural que mai.

El procés de transformació de l'independentisme català dels darrers anys va molt més enllà dels comicis de diumenge passat. Tal com ens recorda en Jaume López, el moviment aglutinat al voltant del dret de decidir ha demostrat la seva força diverses vegades traient centenars de milers de persones al carrer el febrer del 2006, el desembre del 2007 i el juliol del 2010. A més a més, l'organització inacabada de diverses onades de consultes a més de la meitat de viles i ciutats del Principat ha permès generar una xarxa de mobilització que ha desbordat les organitzacions tradicionals. Només des d'una visió interessada, la que pregonava una urgent representació política de l'esperit del 10-J convertint unes eleccions autonòmiques en un referèndum secessionista, es pot pretendre condensar aquest corrent de fons en el fracàs de diumenge passat. Els reptes de l'independentisme post 28-N passen, entre d'altres, per consolidar els canvis de fons dins del moviment, però probablement també pels propers comicis locals.

En primer lloc, la transversalització de la idea del dret de decidir ens ha dut a la visualització d'opcions secessionistes a les files de CiU. Per primera vegada un president de la Generalitat es declara independentista, no ho eren ni Pujol, ni Maragall ni Montilla, tot i que el seu partit no ho sigui. A més a més, Artur Mas sembla que situarà els seus homes de confiança, el "pinyol" sobiranista, al capdavant del nou Govern. La concreció d'aquest sobiranisme encara l'hem de veure, en tot cas la irrupció del dret de decidir a la formació nacionalista és un canvi substancial vist en perspectiva històrica.

En segon lloc, les estratègies de cara a les properes eleccions municipals seran clau per veure quina és la consolidació de les noves formacions. La tendència a la baixa d'ERC pot contrastar amb el suport, desigual territorialment, que pot aconseguir SI amb una militància molt activa però sense un discurs sòlid a nivell municipal. La CUP també entrarà a l'equació de l'independentisme municipal que veurà com li poden aparèixer competidors independentistes. Veurem, segurament, més propostes com la de Jordi Portabella de cara a les properes municipals.

Finalment, el moviment pel dret de decidir que ha vertebrat l'independentisme dels darrers anys té com a propera cita la consulta de Barcelona, el 10 d'abril del 2011. La institucionalització sobtada dels seus líders, Alfons López Tena i Uriel Bertran, serà un factor a tenir en compte. D'altra banda, caldrà veure quines són les properes mobilitzacions que es programen i si aquestes van encaminades a pressionar CiU des de la ciutadania o ho són de la mà del nou Govern de la Generalitat.