El debat sobre la manifestació contra la sentència sobre l'Estatut del TC ha mostrat per enèsima vegada el trencaclosques que sovint han de resoldre els republicans. Les declaracions creuades de Llorente, Carod-Rovira, Benach, Puigcercós i Huguet contenen tota mena d'incoherències estratègiques i de fons.
Ignasi Llorente, portaveu del partit, anuncià la setmana passada que ERC donava suport a la manifestació que prepara Òmnium Cultural un cop es faci pública la sentència; Puigcercós, president del partit, corroborà aquesta posició. No obstant això, Carod-Rovira declarà el dilluns a Catalunya Radio la necessitat de fer la marxa el mateix 11 de setembre per tal de pressionar el TC de manera "preventiva". Va fer les declaracions com a president de la Generalitat en funcions. Al seu torn, Ernest Benach declinà posicionar-se sobre la seva presència a la manifestació com a president del Parlament. Finalment, la declaració més curiosa és la que va fer el conseller Huguet, en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu, en què considerava necessari endegar una reforma constitucional des de Catalunya, que hauria de comptar amb el suport del PSOE i el PP al Congrés, per tal de garantir la plurinacionalitat de l'Estat espanyol.
Els contrasentits són diversos: ERC ha acceptat un pacte de finançament que vulnera l'Estatut del 30 de setembre, juntament amb el PSC i ICV, però a la vegada es vol manifestar en contra de la retallada del text; la proposta d'endegar una reforma constitucional pot semblar en aquests moments una quimera, vist el resultat del procés estatutari, i el president en funcions sembla nedar contracorrent defensant una manifestació "preventiva" que ningú més no ha plantejat. Tot aquest garbuix deu tenir una explicació.
La lectura més plausible és l'equilibrisme constant que han de practicar els republicans dins del tripartit. Mentre Puigcercós, candidat a la presidència el 2010, no té cap problema per donar suport a una marxa que pot convertir-se en un atac directe al PSC, amb Maragall inclòs, ni per posar condicions a un futur tercer tripartit; Carod i Huguet s'esforcen per mostrar una imatge més moderada. Una manifestació l'11 de setembre tindria el precedent històric de les mobilitzacions unitàries del 1976 i el 1977, amb un simbolisme que potser forçaria el PSC a sumar-s'hi. Però el context d'aleshores i el d'ara són completament diferents. Les tensions entre el sobiranisme creixent, fruit del procés estatutari, i l'exercici de les funcions governamentals, situen ERC en una posició cada vegada més difícil.
s clar que la distància entre ERC i CiU s'ha fet molt gran durant els darrers anys, però també ho és que el proper candidat serà Puigcercós i no Carod-Rovira. Mentre la posició del primer pot desestabilitzar la tasca del Govern i permetre una alineació clara amb el sobiranisme proper a CiU; la del segon pot mantenir l'estabilitat al Govern i sumar esforços vers la unitat, però alhora plantejar reticències al front sobiranista, en el qual l'independentisme, si existeix, hauria de jugar un paper clau.
