El columnista Manuel Trallero va deixar La Vanguardia el 14 de juliol de 2008 adduint fatiga i por a repetir-se. Insistia en què no el feien fora, sinó que marxava per propi peu i agraït d'haver-hi pogut publicar durant vint anys.
Però en menys d'un any aquest agraïment s'ha tornat amargor biliar i ara l'escriptor ha publicat un llibre on es dedica a carregar contra bona part dels seus excol·legues del diari dels Godó. "El periodisme és el segon ofici més vell del món i a molt curta distància del primer. I, sinó, que li ho demanin a Jordi Barbeta", "Roma no paga traïdors. Els Godó tampoc" (comentant un article de Màrius Carol) o "L'exegeta de capçalera del senyor Pujol, el senyor Marc Álvaro".
El volum en qüestió es titula "Libro de los epónimos" i està camuflat com a una recopilació d'insults que l'autor ha rebut al llarg dels anys, a partir dels quals elabora un presumpte "tractat mordaç i irreverent sobre l'estat actual de la llibertat d'expressió a Catalunya". Però en realitat el llibre és una reivindicació obsessiva d'ell mateix en la qual Trallero es qualifica de periodista una i altra vegada, tot i que bàsicament ha fet d'opinador i columnista. També s'hi detecta la lamentació de l'enfant terrible que ho ha deixat de ser perquè el món es mou més de pressa que ell i mira d'exagerar les seves rabietes, a la recerca d'algú que encara li pari atenció. I, com no, també s'hi troba l'habitual crítica sistemàtica de tot allò que resulti mínimament catalanista mentre que en canvi rares vegades s'ocupa de l'espanyolisme i els seus acòlits. El periodisme és crítica, sí, però és també equanimitat.
En tot cas, la carregada contra l'equip actual de La Vanguardia la completa al seu bloc "La Vanguardia desde fuera" on ha anat fent la necrològica laboral de tots els prejubilats i desapareguts recents del diari dels Godó. També opina sobre els que han assumit noves responsabilitats. Des de Llàtzer Moix a Bru Rovira, des d'Alfred Reixach a Álex Rodríguez, tots reben bastonada de Trallero. Però a ningú no se li escapa que, entre disposar d'una tribuna lliure a La Vanguardia, d'una banda, i tenir un llibre publicat per una editorial petita i un bloc a internet, de l'altra, hi ha exactament el mateix abisme que separa la influència de la marginalitat.
