Les eleccions de diumenge s'han plantejat per alguns com un examen definitiu per a l'independentisme. El cicle de mobilitzacions iniciat amb la reforma de l'autogovern del 2006 arribà al punt culminant amb la massiva manifestació del 10-J a Barcelona, quan una suposada marxa de suport a l'Estatut es convertí en un clam per la independència. L'acceleració de les mobilitzacions independentistes dels darrers anys no només s'ha traduït en un augment del suport a aquesta opció, motivat pel rebuig a les demandes catalanes i l'espoli fiscal fets des de Madrid, sinó que també ha significat un canvi de discurs i de pràctiques de mobilització.
D'una banda, l'afirmació del dret de decidir ha permès una popularització de la idea democràtica de la secessió, anàloga a les transicions fetes pels països de l'est o als referèndums celebrats al Quebec. De l'altra, les mobilitzacions de l'independentisme han desbordat les tradicionals manifestacions organitzant consultes sobre la secessió a més de la meitat de les viles i ciutats del Principat, en una posada en pràctica del discurs del dret de decidir. Tot plegat ha generat una transversalització de l'independentisme, que ha arribat a molta més militància i s'ha acabat de treure del damunt l'estigma marginal que l'havia acompanyat durant els anys noranta i que ERC havia començat a trencar des del parlamentarisme.
La paradoxa és que mentre l'independentisme ha avançat de manera substancial, arriba a les eleccions d'aquest diumenge fragmentat en diverses plataformes electorals que plantegen estratègies diferents i unes enquestes que preveuen una davallada del suport a ERC. No cal dir que des d'un punt de vista de la mecànica electoral la fragmentació de plataformes electorals perjudica enormement les possibilitats d'obtenir representació a les noves forces polítiques com RCat i SI. Però limitar-se a fer aquesta lectura seria caure en el parany dels que han plantejat aquestes eleccions com un examen a les urnes per a l'independentisme. El cicle de mobilitzacions dels darrers anys no es pot condensar en unes eleccions que, malgrat que poden marcar un canvi de govern, no han de ser un abisme per als independentistes, ans al contrari.
Aquestes eleccions són una constatació que el darrer cicle de mobilitzacions ha estat positiu per als que desitgen la plena llibertat del nostre país. En primer lloc, personalitats diverses s'han posicionat a favor de la secessió com una opció viable, des d'intel·lectuals fins a sectors de CiU passant per una part de l'empresariat. En segon lloc, el debat sobre les estratègies per la independència s'ha materialitzat durant els mesos previs a les eleccions en estudis i propostes concretes, tal com es veu, per exemple, en la divisió entre els partidaris d'organitzar un referèndum sobre la qüestió (ERC) i els defensors d'una declaració unilateral des del Parlament (SI i RCat). Finalment, la creació de noves plataformes electorals juntament amb les successives onades de consultes locals ha mobilitzat persones disposades a dedicar els seus esforços a l'independentisme que segurament no hi estaven abans. Ara cal esperar que tots aquells que han treballat per aquest objectiu no ho condicionin tot a unes eleccions que no poden ser l'examen d'un procés que acaba de començar.
