Fa pocs dies Ferran Sáez reflexionava sobre les conseqüències de la consulta que va tenir lloc a Arenys de Mar i feia una afirmació rellevant per als nostres dies. Deia, entre d'altres coses, que "existeixen processos històrics imparables precisament perquè són percebuts així per la gent" i que de fet allò que és veritablement "un factor de canvi és la convicció col·lectiva".

Per aquestes raons sembla imprescindible que es produeixin unes circumstàncies favorables a l'existència d'aquesta convicció col·lectiva, una de les quals és la presència d'intel·lectuals que hi donin suport explícit.

Això és el que darrerament passa amb l'independentisme a casa nostra. La importància que aquesta versió del catalanisme, marginal fins fa pocs anys, tingui defensors entre les files intel·lectuals va de la mà amb el suport popular que pugui obtenir. Els passos que tot moviment nacionalista ha seguit al llarg de la història van ser definits per Miroslav Hroch. Segons aquest autor, la precondició necessària en tot procés de construcció nacional és la presència d'intel·lectuals que li donin suport i "basteixin" el moviment; perquè posteriorment aquest formuli un programa polític que permeti generar una mobilització popular. Malgrat la concepció clàssica i probablement elitista d'aquest model, és clar que en tota proposta política és necessària una mínima formulació teòrica.

Un exemple d'aquests suports creixents a les posicions independentistes és l'article que ahir publicava Ferran Requejo a La Vanguardia. Tot i haver dedicat tota una vida acadèmica a l'estudi del federalisme, Requejo justifica la seva posició argumentant que "la cultura política espanyola" és retrògrada en matèria de pluralisme i un sistema federal és "massa sofisticat" perquè l'Estat espanyol l'acabi acceptant. A més a més, argumenta, "gairebé només hi ha federalistes a Catalunya". La part més interessant, però, és el programa polític esbossat a l'article que va més enllà de la mera defensa de l'independentisme i proposa passar a l'acció de diverses maneres. Concretament planteja un repertori d'accions institucionals encaminades a superar un més que probable bloqueig per part del poder central de les demandes sobiranistes. Aquestes accions passarien per: "la internacionalització del conflicte, les pràctiques de desobediència civil, polítiques de la Generalitat que desbordin les interpretacions legislatives i de govern centralistes (és a dir, tirar pel dret); o en confluència amb les institucions pròpies es podria arribar a pensar fins i tot en alguna mena d'insubmissió fiscal, etcètera".

Queda clar, doncs, que si fins ara l'independentisme havia estat fer volar coloms, la consulta d'Arenys de Munt està sacsejant la intel·lectualitat catalana i n'està traient un programa polític concret. S'ha de veure, però, quina aplicació concreta tindrà en els propers mesos, tenint en compte els esdeveniments que puguin tenir lloc.