Marc Costa · La recuperació de la sobirania sobre Gibraltar ha esdevingut una qüestió obsessiva per als diferents governs espanyols, especialment per l'actual govern popular, el qual ha incrementat la pressió sobre aquest territori per així poder desviar l'atenció informativa sobre altres problemàtiques, com ara la difícil situació econòmica, financera i social en l'Estat espanyol.

Espanya va perdre aquesta península el 4 d'agost de 1704, quan una flota conjunta anglesa i holandesa va ocupar-la durant la Guerra de Successió en recolzament a l'aleshores pretendent arxiduc Carles. Posteriorment, al finalitzar aquest conflicte, Gibraltar fou cedida a la Corona Britànica mitjançant el Tractat d'Utrecht (1713). Mitjançant aquest tractat, Felip V fou reconegut com a rei de la corona castellana a canvi de la pèrdua de diverses possessions europees, com ara Gibraltar i Menorca. Des d'aleshores, dita península va formar part de la corona britànica, mentre que Menorca va tornar a domini espanyol el 1802 pel Tractat d'Amiens, després de passar alternativament en mans britàniques i franceses.

Actualment, Gibraltar forma part de la Unió Europea (UE) tot i que disposa d'un estatus especial, ja que no forma part ni de l'espai Schengen (per la qual cosa és necessari, per exemple, passar controls fronterers per entrar i sortir d'aquest territori), ni del territori duaner comú, ni de la zona d'harmonització fiscal de la UE (no s'aplica, per exemple, l'IVA).

No és cert que Gibraltar sigui un paradís fiscal com constantment denuncia l'Estat espanyol, ja que ni la UE ni l'OCDE l'han inclòs en les seves llistes negres recents de paradisos fiscals (de fet, la comunitat internacional situa Gibraltar en el mateix nivell de transparència fiscal que Espanya). No obstant, el què si que és cert és que la col·laboració tributària entre les autoritats fiscals espanyola i gibraltarenya és pràcticament nul·la (i, els exhaustius controls per accedir i sortir de Gibraltar dificulten encara més aquesta col·laboració tributària). El problema radica en el fet que com que Espanya no vol reconèixer la sobirania de Gibraltar, consegüentment, no pot signar cap tractat internacional de col·laboració amb un territori que considera espanyol (de fet, Gibraltar si que té acords de col·laboració tributària amb països com Alemanya, Itàlia, França, Grècia o Bèlgica, que si que han reconegut la seva sobirania).
No és coherent defensar la integritat territorial pròpia i negar la dels altres. Però sempre serà imprescindible tenir en compte l'opinió dels habitants de cada lloc"
La base jurídica sobre la que fonamenta Espanya la seva reclamació de la sobirania sobre Gibraltar és, per un costat, la Resolució 1514 (XV) de l'Assemblea General de les Nacions Unides de 1960 en la que es va proclamar la necessitat de posar fi al colonialisme en totes les seves formes i manifestacions. Posteriorment, la Resolució 2070 (XX) de 1965 va invitar als governs d'Espanya i del Regne Unit a iniciar sense demora converses sobre la sobirania de Gibraltar; la Resolució 2353 (XXII) de 1967 va establir que tota situació colonial que destrueixi, parcialment la unitat territorial d'un país o la seva integritat territorial és incompatible amb el propòsit de la Carta de les Nacions Unides; i, finalment, la Resolució 2429 (XXIII) demanava al Regne Unit posar fi a la situació colonial de Gibraltar. Efectivament, en aquest sentit, Gibralitar té la condició de colònia militar britànica, disposant d'una base naval, un aeròdrom militar i una estació d'obtenció d'Intel·ligència.

I, per als espanyols, aquesta colònia destrueix la seva tant unitat nacional, com la seva integritat territorial d'Espanya, de manera que aquesta situació és incompatible amb aquestes resolucions, sol·licitant la seva annexió. No obstant, cap d'aquestes resolucions han establert que la solució passi necessàriament per l'annexió d'aquest territori al Regne d'Espanya, sinó que defensa precisament la independència dels països i pobles colonials i, en tot cas, la salvaguarda dels interessos de la seva població (no la dels de l'Estat espanyol).

L'altre fonament jurídic sobre el que es basa la reclamació espanyola sobre Gibraltar, és el fet que, segons l'Estat espanyol, en el Tractat d'Utrecht només es va cedir la ciutat i el castell de Gibraltar, juntament amb el seu port i totes les seves defenses i fortaleses que li pertanyien, de manera que Espanya, en cap moment, no va cedir ni l'istme, ni les aigües territorials ni l'espai aeri (caldria recordar, però, que el tractat fou acordat el 1713, quan encara no existia ni el concepte de mar territorial ni, molt menys, d'espai aeri). Per aquest motiu, considera que l'ocupació de l'istme és il·legal i contrari al dret internacional, així com la de les aigües territorial i de l'espai aeri que no foren inclosos en aquest tractat.

Curiosa, en canvi, és la visió absolutament diferent que té l'Estat espanyol sobre les reivindicacions del Regne de Marroc per posar fi a l'ocupació de les ciutats marroquines de Ceuta i Melilla i la de les seves illes adjacents. En aquest cas, considera que ambdues ciutats no són colònies (efectivament, són considerades ciutats autònomes), de manera que són espanyoles ja que estan habitades per ciutadans espanyols de diferents religions, majoritàriament cristians i musulmans, que tenen els mateixos drets que els de la resta del territori nacional. A més, segons l'Estat espanyol, cap organisme internacional ha donat cap suport a les reivindicacions de Rabat. A més, consideren que la sobirania espanyola data de cinc segles abans de que nasqués l'actual Regne de Marroc (1956), per la qual cosa, no hi ha lloc a cap reclamació ja que mai va pertànyer a aquest estat.

En canvi, com ja s'ha esmentat, per a l'Estat espanyol Gibraltar és una colònia sobre el que existeixen diverses recomenacions de les Nacions Unides per tal que ambdós països procurin arribar a un acord que respecti, segons ells, els drets històrics espanyols i els drets adquirits pels habitants de Gibraltar.

Però sigui quina sigui la condició jurídica que ostentin Gibraltar, Ceuta o Melilla (és a dir, siguin colònies o ciutats autònomes), totes aquestes situacions afecten de la mateixa manera a la integritat territorial dels Regnes d'Espanya i del Marroc, de manera que no és coherent defensar la integritat territorial pròpia i, per contra, negar la dels altres. No obstant, en qualsevol cas, en primer lloc, sempre serà imprescindible tenir en compte l'opinió dels habitants de cada lloc, una qüestió especialment controvertida, tenint en compte la posició de l'Estat espanyol davant el dret a decidir reclamat per Catalunya.

I, en aquest cas, per un costat, pocs dubten de quina seria la decisió dels gibraltarenys entre continuar dins el Regne Unit o entrar a formar part de l'Estat espanyol; i, de l'altre, que més tard o més d'hora el nombre d'habitants musulmans a Ceuta i Melilla superarà al dels d'origen occidental, de manera que hom pot arribar a pensar que podrien preferir formar part del Marroc que no pas continuar formant part de l'Estat espanyol.