La victòria inqüestionable de CiU a les eleccions nacionals i municipals ha deixat clar que l'espai de centredreta català està consolidat i que és impossible, avui per avui, que passi el mateix que a la resta de la nació, amb la victòria del PP per majoria absoluta.
Però una nació no pot cobrir únicament una franja electoral per avançar cap a la sobirania, i per això cal consolidar, estructurar i cohesionar una esquerra nacional amb voluntat d'alternança.
No sabem si un ADN defectuós, o alguna maniobra inconfessable dels poderosos ha deixat sempre l'esquerra nacional desestructurada, debilitada i amb lluites fratricides personals, coincidint sempre amb períodes d'ascensió notable.
La força que més ha patit aquesta problemàtica ha estat ERC, que ha estat i és encara la força fonamental de l'independentisme amb més d'un centenar d'alcaldes i prop de 1.500 regidors, tot i el context de gran baixada que ha patit.
Per tot l'expressat, ERC hauria de tenir la voluntat de ser la força fonamental de la futura esquerra nacional, i no és coherent que fraccionem aquest espai amb dues o tres opcions independentistes, tot i que també és possiblement necessària l'existència de la CUP, que cobreix un segment de la nostra societat avantguardista i radical.
Però quin és el camí o l'estratègia? Una esquerra nacional és imprescindible, a poder ser majoritària i alternativa a CiU, aconseguint així un país normalitzat nacionalment.
Hi ha dues opcions. La primera, donar una segona oportunitat a Esquerra per superar els defectes que han estat a prop de destruir-la electoralment, trobant els líders i l'estratègia que trenquin amb les maneres de fer actuals i passades, i sumant al projecte a Reagrupament i altres entorns independentistes per crear l'ERC el segle XXI.
Però també hi ha un somni que va començar amb Nacionalistes d'Esquerra: la fusió en una sola esquerra nacional d'ERC, ICV i una bona part del sector nacional del PSC. És possiblement una opció immadura, però els fets i la història la podrien precipitar.
