Ja hem explicat moltes vegades en aquesta mateixa columna que amb una manifestació no n'hi ha prou. No cal recordar la gran quantitat de manifestacions unitàries que s'han convocat en els últims 20 anys a Catalunya. Moltes d'elles han estat un èxit de convocatòria, la de l'Iraq, alguns 11 de setembre o, més recentment, la del Dret a decidir. Però un cop acabada la passejada pels carrers de Barcelona, els polítics que hi han anat se n'han oblidat amb molta rapidesa del que allà es demanava.
Una manifestació és una mostra de força, de potència, de capacitat de convocatòria. Res més, si no es vehicula cap a una iniciativa política que tingui conseqüències en les cambres legislatives i els governs d'aquí i d'allà. I perquè això passi cal molt més que una manifestació, cal que els qui estan d'acord en anar-hi -estem parlant de CiU i ERC- siguin capaços de traslladar la voluntat del poble català a l'àmbit polític.
Ho explica perfectament Salvador Cardús en el seu article setmanal a l'AVUI: "la manifestació no s'ha de sotmetre a les ambigüitats governamentals i polítiques del nedar i guardar la roba, podem deixar-nos d'històries sobre suposats pactes entre Catalunya i Espanya". s a dir, que perquè sigui efectiva tothom ha de saber a què hi juga: si amb la rebaixa de l'Estatut al Congrés de Diputats encara hi havia algú que podia justificar una possible -i mai demostrada- bona voluntat d'Espanya respecte Catalunya, amb la sentència constitucional, aquesta argumentació, ja només utilitzada pels socialistes, ha de quedar enterrada definitivament.
Per això és tan important el referèndum d'Arenys i el que ja està promovent l'Ajuntament de Seròs. Parlen clar. Això és el que cal després d'un període de tanta ambigüitat. La desafecció -sobre la que massa sovint els nostres polítics ens donen lliçons- no és per un desinterès en la política. Tampoc és perquè, de sobte, ens haguem desencantat amb Espanya perquè mai ens ha despertat cap esperança. s perquè fa massa temps que els nostres polítics no parlen clar.
Després de la manifestació no s'entendria que els polítics que ocupen els escons del nostre Parlament nacional, especialment els de les forces nacionalistes, no fossin tan valents com els dels alcaldes que empararan els referèndums de la independència als seus pobles.
