El govern espanyol sembla haver trobat l'excusa perfecte per frenar totes les demandes de Catalunya. La severa crisi econòmica que pateix Espanya és l'arma perfecte per haver tallat en sec les negociacions pel traspàs de Rodalies, per negar-se rotundament a parlar de la gestió compartida de l'aeroport o per allargar dia sí dia també les negociacions per al finançament. Tot i les bones formes de l'administració Zapatero, cap altre govern espanyol havia fet cas omís a les peticions catalanes en els seus primers cinc anys d'existència. Més enllà de la formalitat d'aprovar un Estatut, que després va ser referendat per les urnes, l'executiu Zapatero s'ha convertit en un autèntic frontó que torna totes les pilotes per més fort que se li enviïn.
I el pitjor de tot plegat és que el govern català i la societat civil mostren símptomes d'esgotament. S'ha acabat la pressió i ni tan sols es toca a la porta del ministre Solbes per demanar cita per seguir negociant pel nou finançament. El silenci que està practicant el president Montilla des que el govern espanyol va presentar la seva última proposta de finançament s'està mostrant com una arma absolutament ineficaç. Les negociacions segueixen completament estancades i el silenci només ha acabat provocant l'avorriment de la societat civil, molt activa durant el segon semestre de l'estiu passat. Tot desactivat. Des de les reivindicacions empresarials de les Cambres de Comerç a l'amenaça de mobilitzacions generals que plantejaven entitats com la Plataforma per al Dret a Decidir o Òmnium Cultural.
Ningú va dir que fos fàcil, però, un cop més, Espanya ha guanyat la batalla. I és que a hores d'ara sembla difícil de trencar aquest cercle viciós que condueix a un govern que no lidera i a una societat civil que vol, però no pot a endormiscar-se mútuament. Tot i la boníssima notícia de la compra de Spanair, que se'ns dubte representa una gran oportunitat, els problemes de fons continuen sense resoldre's. s més important obtenir la majoria en el futur consell d'administració de l'aeroport del Prat que no pas ser propietaris d'una companyia aèria. Gestionant un aeroport de la capacitat del prat des dels interessos catalans, més d'un i de dues companyies oferiran els vols transcontinentals que tanta falta fan a Barcelona.
En aquest mateix sentit, també era molt més important el finançament que els pressupostos. Per això, dos mesos després de l'aprovació del comptes estatals encara s'entén menys el suport del PSC a uns pressupostos que ni tan sols complien l'Estatut. Un pressupost injust i un finançament que no arriba. I un nou gripau, en forma d'excusa per la crisi, que s'empassa Catalunya.
