Com ja ha avançat aquest diari durant la setmana, la convocatòria d'una manifestació en contra de la sentència del Tribunal Constitucional avança imparable. A diferència del finançament, en què l'absentisme de la societat civil va ser clamorós, aquest cop sembla que la cosa és seriosa i que Catalunya es prepara per donar un cop de puny sobre la taula.
Òmnium Cultural sembla que, ara sí, ha decidit arremangar-se i liderar les entitats que secunden la protesta i aglutinar les forces vives del catalanisme en un acte unitari que hauria de ser molt contundent. Els expresidents de la Generalitat i del Parlament han donat suport a la proposta de sortir el carrer en contra d'una decisió que sembla cantada. Els magistrats del Tribunal Constitucional encarregats d'emetre la sentència contra l'Estatut en faran una interpretació restrictiva i és probable que anul·lin més d'un article d'un text aprovat en referèndum pel 80% dels catalans.
Massa temps ha passat des de l'última protesta unitària contra l'estat espanyol i massa gran s'ha fet l'escletxa entre CiU i ERC, que al final són els que han de traduir la força de la manifestació al Parlament o al Congrés de Diputats. Per això, cal preguntar-se si amb una manifestació unitària n'hi ha prou. Ja es va demostrar durant l'Estatut o la crisi d'infraestructures, en què les dues manifestacions sobiranistes van tenir un gran èxit de convocatòria, però no es van poder traduir en cap rèdit polític.
Sortir al carrer és una manera bona de visualitzar el malestar general en contra de les institucions espanyoles, però és difícil que d'això se'n derivi una conseqüència política mentre ERC i CiU segueixin d'esquena. L'acord de finançament, a més a més, ha contribuït a emboirar encara més les coses. Esquerra ha reforçat el seu compromís amb el tripartit i el retorn a l'equidistància ni és possible ni és creïble. I més d'un es pregunta si el partit republicà serà capaç d'aguantar una nova contradicció a sobre d'unes espatlles ja molt carregades. D'una banda dóna suport a un sistema de finançament que incompleix la legalitat estatutària amb el PSC i, de l'altra, no té cap inconvenient a encapçalar una manifestació que precisament té com a objectiu mantenir intacte l'Estatut.
Les contradiccions són enormes. La mala llet acumulada de molts ciutadans servirà perquè surtin a manifestar-se contra les institucions espanyoles. Però aquest malestar difícilment es traduirà en un millor resultat dels partits catalanistes que han estat incapaços de traslladar als parlaments aquesta actitud hostil contra Espanya.
