Com explicàvem dilluns, aquest 2009 es tancarà amb el debat de l'independentisme més obert que mai. La barreja entre la crisi econòmica, la perpètua agressió des de les institucions espanyoles i el moment de fractura interna que viu el nacionalisme català s'han conjuminat per posar en dubte el statu quo del país. Seria injust, però, atribuir només als esdeveniments del 2009 el creixement de l'independentisme a Catalunya. Una bona part d'aquest mèrit cal atribuir-lo a Esquerra Republicana, que va aconseguir treure l'independentisme de l'armari. Els republicans, amb el tàndem entre Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós van aconseguir crear el caldo de cultiu necessari per arrossegar tots els partits a un debat que aquest 2009 ha donat els primers grans fruits amb les consultes per la independència.
Paradoxalment, l'encert que ERC ha tingut en posar sobre la taula el debat sobiranista li ha fet passar un dels pitjors anys de la història més recent del partit. El segon tripartit ha estat un àpat de mal digerir per un partit que sovint ha donat la sensació d'estar més pendent dels problemes interns que no pas de marcar territori dins del govern de la Generalitat. La ferida per la sortida de Joan Carretero i l'enfronatment entre el nucli de Joan Puigcercós i el cercle més íntim de Josep-Lluís Carod-Rovira encara cou. Tot i que Joan Puigcercós ha aconseguit un consens bàsic per dirigir el partit, la cicatriu segueix sent tendre i amenaça amb tornar a sagnar si no hi ha un bon resultat electoral el 2010.
Per tot plegat els primers mesos de 2010 seran molt importants per veure si el candidat republicà aconsegueix velocitat de creuer per arribar amb força a les eleccions de la tardor. No serà una cosa nova per a l'aparell del partit republicà, acostumat a remuntar quan la majoria d'enquestes els donen per morts. Però això passa per recuperar la iniciativa del partit en les qüestions nacionals. Esquerra no es pot permetre seguir la roda del PSC en la resposta al Tribunal Constitucional.
Joan Puigcercós, més que cap altre líder -ens referim a Artur Mas i José Montilla-, necessita traçar un horitzó que illusioni no només els militants del partit. Esquerra necessita recuperar el vot que poc a poc ha anat perdent des de les catalanes de 2003 i les generals de 2004. I això passa per deixar clar que un futur pacte -sigui amb el partit que sigui- ha de significar un nou salt nacional per Catalunya.
