Josep Maria Colomer (Barcelona, 1953) és professor d'investigació en ciència política al Consejo Superior de Investigaciones Científicas, i docent d'Economia a la Universitat Pompeu Fabra. Colomer també ha estat professor a Chicago, Nova York, Washington i Mèxic. És autor d'una vintena llarga de llibres i de nombrosos articles acadèmics. Ha rebut diversos guardons a Catalunya, Espanya el Regne Unit i els Estats Units. El seu darrer llibre és Grans Imperis, petites nacions (Barcelona: Ed.Proa, 2006).
Durant la Diada, Pasqual Maragall va dir que en l'Europa unida d'avui, demanar la independència de Catalunya seria ridícul. Hi està d'acord, amb aquesta afirmació?
Dins de la UE, la diferència entre la independència formal i algunes formes d'autogovern avançat és escassa, més aviat és una qüestió de graus. De fet, a la UE cap dels estats membre és un estat sobirà en el sentit clàssic del terme.
Quin és el sentit clàssic de la independència?
Els estats ja no són el que eren, ha perdut gran part dels seus poders. Fixeu-vos que ja no tenen moneda pròpia, ni un exèrcit propi capaç de defensar-se per ell sol, ni prou recursos econòmics per fer front a segons quines problemàtiques, etc. Han cedit bona part de la seva sobirania en favor de la UE.
Però està d'acord amb l'afirmació del president de la Generalitat?
Jo no parlaria de ridícul, sinó de necessitat de redefinir el concepte d'independència, perquè ni els estats antics ni les comunitats que aspiren a la independència ja no seran mai sobirans. Avui, sortir de la UE per ser independents seria un suïcidi nacional. Aniríem a parar als llimbs, com és el cas de Xipre Nord o Kosovo, que no formen part ni d'Europa ni de cap altra gran unitat.
Partint d'aquesta teoria, quin és el màxim grau d'autogovern a què pot aspirar la nació catalana?
Gaudir del màxim autogovern dins de la UE i de la màxima participació en les institucions europees, però no aspirar a la independència en el sentit clàssic.
De moment, Catalunya no té ni veu ni vot a Europa...
Aquesta és la gran diferència que hi ha entre Catalunya i Irlanda, per exemple, que en ser reconeguda formalment com a estat, té una presència i vots al Consell de Ministres de la UE. La sobirania de veritat avui dia és tenir un lloc en la taula de la UE. Catalunya pot avançar per aquesta línia, i de fet ja hi ha hagut algunes intervencions de consellers de la Generalitat. Ens convé que tot allò que sigui competència pròpia del Govern català pugui ser defensat directament a les institucions europees.
El nou Estatut encamina Catalunya perquè s'asseguri una bona posició a Europa?
L'estatut va ser molt reformat a les Corts Generals, però les ambigüitats i les mancances que conté, amb un govern de la Generalitat efectiu i amb poder de negociació i capacitat de decisió pròpia, es podran resoldre a favor de la institució més propera als ciutadans i la més efectiva, la catalana.
Vostè diu que els estats ja no són sobirans a Europa. L'Estat espanyol també perd sobirania respecte als seus territoris?
Evidentment, aquest estat ja no és el que era, ni ho tornarà a ser mai més. Cada vegada és més prim. Per exemple, el govern central actual gasta una proporció de despesa pública fins i tot menor que la que la de fa trenta anys. En canvi, ha crescut la despesa de les comunitats autònomes i els ens locals, fet que certifica que l'estat ja no tornarà a ser la institució de referència central. Catalunya i altres comunitats ja no són dependents de l'Estat, perquè aquest no és autosuficient en la majoria de qüestions.
Aquest estat encara es podria aprimar més?
Si la UE tingués una política exterior i de seguretat més potent, l'estat seria encara més prim. I de fet, ja tenim clars símptomes d'aquest aprimament: Espanya és incapaç de defensar les seves fronteres i de tenir una política exterior pròpia, com s'està veient amb la crisi de la immigració africana. Ha de recórrer a la UE.
Catalunya tampoc no té una política exterior definida.
Ha de començar a treballar per tenir-la, perquè té la possibilitat legal de fer-ho. M'agradarà veure en aquesta campanya electoral quin partit i quin candidat dóna més importància a aquest qüestió, que és fonamental. Penso que un Govern català hauria de tenir un departament de relacions exteriors europees, de la mateixa manera que hi ha un ministeri espanyol d'Afers Exteriors, i com tenen alguns territoris alemanys i el Quebec, que sense estat propi, desenvolupen la seva política exterior.
L'Europa actual ja està prou definida com a projecte politic?
Encara no sabem on arribarà la frontera, tot i que és probable que se situï per la zona dels Balcans. Els Balcans es poden convertir en el nostre Carib, essent un focus d'inestabilitat i de conflicte. Quan es defineixi bé la frontera, es podrà avançar en l'estabilitat de les institucions europees i en la participació igualitària de tots els territoris, amb fórmules més ben definides
Amb aquesta concepció d'Europa, no hi ha el risc que les nacions s'acabin difuminant?
A la UE, que jo defineixo com un imperi democràtic, hi ha una gran diversitat de fórmules institucionals. Un imperi mai no és un esquema homogeni, com acostumen a ser els estats descentralitzats o federals, que tendeixen a la igualtat entre els seus territoris. En canvi, un imperi admet molta més varietat. A la UE actual hi ha unes setanta regions amb assemblea legislativa pròpia, de manera que disminueix el pes del centre en cadascuna d'aquestes unitats. En el nostre cas, Catalunya és una obsessió permanent per a Espanya, però en un imperi molt més gran com Europa quedaríem més difuminats i tindríem molta més llibertat i marge d'actuació no controlada per la institució central.
Quin encaix veu més adequat per a Catalunya en l'Estat espanyol?
La fórmula institucional de l'estat de les autonomies ja s'ha demostrat que no és estable, s'ha convertit en un marc de competència entre els governs territorials per obtenir més recursos i més capacitat d'autogovern. No hi ha una fórmula, però estaria molt bé que Catalunya i les altres comunitats poguessin participar més activament al Senat, i que aquest fos una cambra de representació territorial. Però avui en dia això ha d'anar explícitament vinculat a la participació europea. La reforma del Senat hauria de ser un mecanisme perquè les comunitats autònomes puguin participar al Consell de Ministres europeu.
L'estat espanyol ha perdut poder centralitzador. També ha perdut poder d'unitat?
L'estat espanyol és el cas més clar de fracàs a Europa de construcció d'un estat nacional. El gran fracàs va ser al segle XIX, i la dictadura franquista va acabar d'enfonsar aquest projecte. Ara ja no se'l creu ningú, i tot just un 25% dels espanyols es consideren més espanyols que de la seva comunitat autònoma. El sentiment de pertànyer a comunitats més petites ha anat creixent, afeblint la nació espanyola.
El PP fa bandera d'un nacionalisme espanyol potent, i ha governat amb majoria absoluta en alguna ocasió. Com s'explica? L'ultranacionalisme del PP és una reacció desesperada de gent que se n'adona i sent que, efectivament, estan perdent el control. Per això substitueixen el poder real per la retòrica nacionalista
