Miquel Almirall · L'ACN, passat un quart de deu del vespre del 28 de juny, escriu el següent sobre com ha quedat la llengua catalana a l'estatut constitucional:
          "Barcelona (ACN).- El Tribunal Constitucional ha decidit anul·lar l'ús preferent' del català per part de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics. Per una majoria de vuit vots a favor i dos en contra, els magistrats han retocat l'article sis de l'Estatut, dedicat a la llengua oficial de Catalunya. El text establia que la llengua pròpia és el català i, com a tal, és llengua d'ús normal i preferent' de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació. Ara els magistrats han declarat inconstitucional l'adjectiu preferent', però no que el català sigui la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament."

La notícia de l'ACN conté una afirmació certa i una altra d'errònia. s cert que el TC espanyol ha declarat inconstitucional, i per tant anul·lat, una part de l'article 6, la referència a l'ús preferent del català (en concret, l'apartat 1.):
          "La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament." [en negreta, el que el TC ha declarat inconstitucional]

Ara bé, la notícia conté un error clamorós. La sentència indica que el TC interpretarà "el apartado 1 y el primer enunciado del apartado 2 del art. 35 (FJ41)". Aquests apartats, que fan referència als drets lingüístics en l'àmbit de l'ensenyament, diuen el següent:
          35.1.Totes les persones tenen dret a rebre l'ensenyament en català, d'acord amb el que estableix aquest Estatut. El català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari i en el no universitari.

          35. 2. Els alumnes tenen dret a rebre l'ensenyament en català en l'ensenyament no universitari. També tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar l'ensenyament obligatori, sigui quina sigui llur llengua habitual en incorporar-se a l'ensenyament. L'ensenyament del català i el castellà ha de tenir una presència adequada en els plans d'estudis.


Per tant, l'afirmació d'ACN que el TC no ha tocat que "el català sigui la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament" és errònia. Si bé és cert que el TC espanyol no ha anul·lat aquests apartats, també és cert que avisa que els interpretarà, la qual cosa implica, necessàriament, que no els deixarà com estaven.

Aquest cas que comentem és un bon exemple que les presses a l'hora d'informar no són bones. Val més trigar una estona que no pas arriscar-se a escriure textos esbiaixats. Així doncs, cal llegir els textos i analitzar-los a fons abans de començar a escriure.

I no s'hi val a dir  que el TC espanyol no anul·la una part d'un article i, en canvi, la interpreta en un altre. En tot cas, la feina del periodista és mostrar, precisament, aquesta incoherència: com pot ser que el mateix text es toqui en un lloc i no pas en un altre?

L'ACN no té present que, segons quina sigui la interpretació del TC espanyol sobre l'ús de la llengua a l'ensenyament, l'status quo lingüístic actual pot ser modificat amb més o menys profunditat. O, si més no, fer-lo més difícil de gestionar.