Barcelona · Foto: Sergi Fernández ·
Aquesta setmana, s'ha publicat el llibre entrevista Carles Campuzano. El patriotisme a peu de carrer', firmat pel periodista Pere Gendrau i editat per Malhivern. Al llarg de poc més de cent pàgines, el diputat de CiU al Congrés exposa la seva visió respecte el partit, la federació, el país i, també, la seva principal preocupació: les polítiques socials.
Tot i que se l'ubica en un entorn crític o, si més no, més distant respecte la direcció actual de CDC, Campuzano aposta, en aquest llibre, per mantenir un partit i una federació cohesionada. Des del seu punt de vista, les eleccions són decisives i no només pel seu espai polític, sinó pel futur de Catalunya. En el fragment que els avancem a continuació, el diputat de CiU exposa la seva idea del que ha d'oferir la federació als catalans per tornar a ser el moviment polític capdavanter al Principat.
Si CiU vol tornar a governar ha d'oferir un projecte que doni respostes a la Catalunya d'avui. Com ha de ser la CiU del futur?
En el cas concret de Catalunya, CiU s'ha de continuar formulant com un projecte modernitzador. El catalanisme sempre ha estat un projecte de modernització de la societat. La qüestió és identificar quins reptes tenim plantejats com a país. La modernització passa per combinar quatre eixos: una societat que sigui capaç de crear prosperitat, una societat que estigui cohesionada i en què la mobilitat social ascendent sigui possible, una democràcia més avançada i un país que respecti l'entorn i sàpiga trobar al voltant del canvi en matèria energètica i ambiental noves oportunitats que generin noves empreses. I tot això s'aconsegueix tenint confiança en la iniciativa de les persones i les empreses, treballant per una societat en què cadascú no s'hagi d'espavilar sol davant els riscos, millorant el sistema electoral perquè els electors se sentin més representats i posant l'accent en la sostenibilitat com oportunitat de progrés. Si CiU és capaç de presentar un paquet que doni resposta a aquests quatre eixos, juntament amb la seva idea central, que és la de Catalunya com a nació i identitat passant per l'obertura nacional als nous vinguts, crec que la federació tornarà a ser el principal moviment polític de Catalunya. Tornarà a ser el partit que articula millor els interessos plurals d'aquesta societat.
De què em parles, de CiU o de CDC?
Home, l'invent és CiU. Unió estava a la reunió de Montserrat en què es funda CiU, durant la dècada dels setanta. I el que representa UDC, que és el món de la democràcia cristiana, pot tenir en aquest moviment polític espai per representar una determinada sensibilitat.
Creus que el futur passa per ser CiU?
Sí, és clar.
Parles de CiU en conjunt, però fa anys que torna recorrent la cançó sobre la separació de Convergència i Unió.
Si el que pretenem és sumar, créixer, fer una casa gran i convèncer el nombre de gent més gran possible que Catalunya necessita un canvi polític en els quatre eixos que he comentat, no podem permetre que una part del que ha estat el nostre món fins ara en quedi exclòs. Altra cosa són els problemes que poguem tenir a l'hora de fer llistes electorals i de prendre grans decisions a Catalunya o en el marc estatal. Altra cosa és si ens agraden més o menys les actituds que determinats dirigents d'un partit o de l'altre tenen, i de si algunes qüestions que Unió planteja en l'eix moral responen al que és el sentiment i els valors majoritaris de la societat catalana i les conseqüències que això pot tenir amb la manera de CiU és percebuda per la societat. Aquests són els problemes que hem de saber resoldre. Però el que és fonamental és treballar per un moviment nacionalista ampli en què siguem capaços d'aplegar-nos gent que compartim una certa idea global de país però que tenim visions, a vegades, matisadament diferents del model futur de Cataluya. La idea primigènia de la Convergència fundada el 1974 a Montserrat és una Convergència de persones i de visions al voltant d'un projecte de construcció nacional. Crec que continua sent plenament vàlida i garantia que el catalanisme a Catalunya sigui hegemònic. El que acaba marcant que siguem una nació és l'existència d'un moviment polític com CiU, que ha permès durant aquests trenta anys de democràcia que Catalunya, en termes polítics, es pogués afirmar com a tal.
Per aconseguir tot això, la idea de la Casa Gran tal com s'ha plantejat et convenç?
Sí, la idea de la Casa Gran m'agrada en la mesura que respon al projecte fundacional de Convergència, de ser un moviment polític que preten trencar les dinàmiques ideològiques en un sentit limitatiu. Un moviment polític que permet, que ha de permetre, incorporar gent que prové d'altres móns polítics. Un moviment que ha de permetre donar espais perquè gent que no milita a Convergència pugui fer-hi política. Des d'aquest punt de vista, sí. La Casa Gran va ser de les idees que hem llançat en aquests darrers temps que vaig compartir.
Sembla estrany que si Convergència s'imaginava ja com la resposta del catalanisme per encabir diverses tendències, ara li calgui una Casa Gran.
CiU, fruit de moltes coses, s'havia fet més petita en termes electorals. Tot i guanyar les eleccions, hem passat de majories absolutes al fet que existeixi una majoria alternativa a nosaltres. En clau electoral, i també de partit, calia fer un esforç de reobertura. Crec que aquella idea original de Convergència, al llarg de vint-i-tres anys de govern, s'havia perdut. Calia recuperar la vocació de moviment ampli, de moviment que s'adreça a sectors diferents de la societat que poden compartir un projecte comú. Això és el que justifica el perquè de la Casa Gran. I no és fàcil fer-ho, perquè el que cal és reflectir aquesta pluralitat, de debò. I això no és un procés que es fa d'un dia per l'altre. Sobretot, si s'ha de poder plasmar en moltes de les actuacions polítiques que es fan quan es governa.
Comptar amb un nou Estatut també obliga a replantejar certes coses.
Els anys que hem viscut dels dos tripartits, coincidint amb el procés d'elaboració de l'Estatut, han derivat en un cert cansament de la reivindicació nacionalista. A uns per frustració, perquè les expectatives que s'havien generat no s'han complert: ni les de canvi de reorientació política que havia de suposar el tripartit ni les de salt endavant que havia de suposar l'Estatut. I, a altres, per pur aborriment, per escoltar una cançó reiterativa del món nacionalista al voltant de determinades reivindicacions que ocupen pàgines de diari i que sempre són les mateixes. Arribats a aquest punt, quines són les actituds polítiques que el catalanisme, i això va més enllà de Convergència, ha de saber posar damunt de la taula per ser capaços de fer els salts endavant que com a país necessitem? Això és el que hem de determinar. El debat és aquest, i va més enllà de les sigles de CiU.
Com s'ha de determinar, per tant, tot això?
Alguns en diuen replegament, del que s'ha de fer. Es diu que ens convé un cert replegament cap al país i reorganitzar-nos. Jo no sé si dir-ne replegament, però crec que convé una certa reorganització del moviment nacionalista respecte els seus objectius. El desgast que hem tingut ha estat prou gran com perquè, a hores d'ara, necessitem aquesta reagrupació del món catalanista. Reagrupació de forces i d'objectius. Tinc la sensació que la gent està prou cansada com perquè ens dediquem, en els propers temps, a la modernització del país. Per estar en condicions de fer el salt endavant quan toqui.
Replegament per decidir què?
Per decidir com situem Catalunya en el món global. I com garantim que aquest país pugui continuar generant prosperitat en un moment en què l'economia mundial ha canviat radicalment. Per decidir com garantim la cohesió social en un moment en què, com la resta del món avançat, tenim determinats problemes nous. I, també, per aclarir com garantim la identitat en aquest món global, en una societat cada vegada més plural, més diversa, més multicultural. Aquestes són les qüestions que Catalunya ha de poder respondre al marge de la seva relació amb l'Estat espanyol, de la seva major o menor vinculació amb Espanya o del seu major o menor grau de dependència. Si aquestes qüestions no les enfoquem bé ara, amb el nivell d'autogovern que tenim, que és insufi- cient però que el tenim, tot quedarà en un parlar per parlar. Prosperitat, identitat i cohesió social amb el nivell d'autogovern que tenim és el que hem de poder garantir. Sabent que, després, haurem de plantejar batalles polítiques per guanyar espais de representació, espais d'influència.
Sembla però que el pacte del finançament contribueix a la possible continuïtat del tripartit.
Una de les raons que expliquen l'acord del finançament és que, internament, a les formacions del tripartit els dóna l'estabilitat i la justificació que el pacte de govern duri fins al final de la legislatura. Però en aquests moments, el tripartit ha deixat de tenir projecte. El projecte del 2003 fou el del nou Estatut i el de la construcció d'un catalanisme alternatiu al de CiU. Tot això, amb el temps, s'ha anat diluint. Més enllà de la voluntat de continuar manant, el tripartit no expressa una idea de futur ni un projecte nou. Això s'ha d'afegir al desgavell del propi govern, No és el del primer tripartit però continua sent un executiu caòtic perquè en menys de vint-iquatre hores de l'acord, va sortir el debat sobre la remodelació de govern. Això s'ha esgotat i l'alternativa, que és CiU, continua tenint les opcions de governar les properes eleccions.
No està clar que CiU pugui governar sola, però costaria triar parella de ball.
Certament, m'agradaria que CiU governés amb majoria suficient per no necessitar suports. El que convindrà segur, al país, són acords importants entre el PSC i CiU. També és cert que hi ha una majoria nacional a Catalunya en molts sentits, que és la de CiU, el PSC, ERC i, per què no? ICV. I una entesa en aquest sentit pot funcionar. s una majoria que, en molts temes, com s'ha vist amb la llei d'Educació excloent ICV, pot funcionar. Sobretot, en determinades qüestions de país, com ara en l'aspecte energètic o d'infraestructures. El que encara serà difícil d'abordar, la propera legislatura, és la llei electoral.
