30 anys després d'aquell 1977 de prop d'un milió de persones que es manifestaren massivament al passeig de Gràcia de Barcelona amb l'eslògan: amnistia, llibertat i estatut d'autonomia, el nostre poble ha fet l'experiment del pujolisme amb l'estatut del 1979, amb el subsegüent peix al cove i amb el nou govern tripartit l'Estatut del 30 de setembre, que va ser descafeïnat i que ara es troba al Tribunal Constitucional.
Però aquests 30 anys han demostrat que la funció històrica de regenerar la democràcia espanyola i d'aplicar una amplissima solidaritat catalana amb la resta de pobles i nacions de l'estat ha donat els seus resultats. I avui l'Espanya profunda és forta i moderna, orgullosa d'ella mateixa, amb tot un aparell de l'estat al darrere i que no admet cap diferència que no sigui la trampa de l'estat de les autonomies, creat fonamentalment per liquidar i aigualir la realitat nacional catalana i basca, i, en certa manera, gallega. Fracassada, doncs, la via estatuària i els somnis federalistes o confederalistes, avui, la societat catalana, amb la irrupció d'unes noves generacions no contaminades per la transició democràtica i les seves equivocacions, conscient de l'espoli i l'intent d'assimilació de la nació catalana, ja no veu altra sortida que la independència, conscient que som a la Unió Europea i al segle XXI. Això comporta límits que no van tenir en els segles passats.
En les últimes setmanes han aparegut declaracions de líders polítics, històrics i actuals, i s'han creat diferents plataformes, fòrums i altres organitzacions que desacomplexadament plantegen el dret a decidir l'autodeterminació o, més clarament, la independència.
L'11 de setembre, doncs, del 2007, un sol clam: independència!
