L’escriptor Sebastià Alzamora lamenta, en un article a l’Avui, que en la darrera Diada i durant l’acte oficial del Parc de la Ciutadella, “un grup de cretins” van xiular i escridassar l’actuació de Miguel Poveda i Maria del Mar Bonet, que hi van cantar uns fragments del seu espectacle conjunt ‘Els treballs i els dies’.
L’escriptor diu que és cert que “la xiulada va durar poc i que tot d’una va ser sufocada pels aplaudiments de la resta del públic”, però “a mi això no em treu l’atac d’astorament, indignació, consternació i vergonya aliena que em va agafar en aquell moment, i que encara em revé quan hi penso”. Alzamora lamenta haver d’explicar “allò que és obvi”. Que ‘Els treballs i els dies’ és “un delicat exercici de saviesa musical en què Maria del Mar Bonet i Miguel Poveda confronten la tradició de les cançons de segar mallorquines (¿són prou catalanes, les cançons tradicionals mallorquines, per als nostres patriòtics xiuladors?) amb les seves corresponents andaluses, amb el resultat de constatar les sorprenents similituds existents entre les unes i les altres, començant per la seva impressionant bellesa, redoblada en aquesta ocasió pel poder de dues veus privilegiades”.
En aquest sentit, es pregunta el següent: “I bé, suposo que, tractant-se de cançons andaluses, resulta força comprensible que tinguin la lletra en castellà: què caldria fer per aplacar els ànims dels cridaires? Traduir-les? I també suposo que a aquestes alçades -tot i que mai se sap- ni al més obtús se li acudiria acusar Maria del Mar Bonet d’espanyolisme, però, tot i així, va quedar igualment xiulada pels fervorosos homínids, tot i que ja m’imagino que això a ells els deu ser igual: la qüestió és xiular i muntar la bronca, peti qui peti”.
Alzamora subratlla que Miguel Poveda “no tan sols és tan català com la Moreneta sinó que, juntament amb Maria del Mar Bonet, és un dels artistes més importants i més universalment reconeguts amb què compta actualment Catalunya”. Entre la seva brillant discografia s’hi inclou ‘Desglaç’, gràcies al qual “ha donat a conèixer la poesia catalana (i, per tant, la cultura catalana, i, per tant, Catalunya) per més de mig món, des de Sevilla fins a Tòquio passant per Nova York i tot el que vostès vulguin, sense perdre ocasió de presentar-se com a català tant si li ho pregunten com si no”.
És a dir, que “Poveda ha fet ell solet molt més per la cultura catalana del que faran mai en tota la seva vida els que el van xiular l’altre dia, encara que els suméssim i els multipliquéssim per ena: si tan patriotes volen ser, haurien de començar per saber quins són els millors fills que té el país i retre’ls l’homenatge i l’agraïment que es mereixen”. Però, segons Alzamora, “no hi ha res a fer: aquesta mena de personal són el greix del catalanisme, els detritus d’una ideologia, i sembla que no hi ha manera de fer net. Potser sí que no queda més remei que assumir l’existència dels energúmens, però sempre resulta depriment veure’ls en acció”.
