Sobre el pseudoreportatge Ciudadanos de segunda que Telemadrid ha emès aquesta setmana (i que tot i la pèssima audiència que va generar en antena ronda ja les 130.000 visites a Internet) no cal entrar en valoracions de rigor periodístic ni discussions sobre l’estat de les llengües que són oficials a casa nostra. És absurd i és el que volen, especialment això darrer, crear un debat inexistent que els catalans, mentre no abandonem la posició defensiva a què estem tant acostumats, estem condemnats a perdre.
Ja ho va aconseguir recentment la formació política Ciutadans –Partido de la Ciudadanía en entrar al Parlament amb tres escons gràcies a una intensa campanya mediàtica promoguda pel diari El Mundo i seguida per bona part de l’espectre comunicatiu català, que va fer d’aquella formació nova i marginal una habitual en els debats electorals, passant inexplicablement per sobre del Partit contra el maltractament dels animals o el del Cannabis. Ara, amb les eleccions municipals a tocar –la primera prova de foc de la pugna espanyola entre PSOE i PP- el Mundo vol tornar a ser protagonista.
Mentre les tesis conspiracionistes de l’11-M fan aigües per tots costats, la seva productora recorre a allò que sempre ha funcionat: “el problema catalán” i, sobretot, l’existència encara d’una llengua que no és “la normal”, com deia una. Que això porta els partits estatals a pugnar per més espanyolisme, és evident. A Catalunya, tal vegada es pretén que serveixi per rellançar Ciutadans (més amunt com més se’n parli) que registra una davallada en intenció de vot, la clara aposta d’El Mundo enfront les “toves” actituds de Piqué, que ja s’ha desmarcat de la tesi del pseudoreportatge. (Caldrà valorar un dia aquests “desmarcatges” habituals del PPC com a possible estratègia real de l’espanyolisme, darrere una façana de dos sectors –Piquí-Gallardón/Acebes-Zaplana- suposadament enfrontats).
Dit això, una cosa que sí val la pena és recordar el perfil d’alguns d’aquests suposats “perseguits”, a través dels quals s’articula la tesi de Telemadrid. Un dels més destacats és Francisco Caja, professor de la Universitat de Barcelona i president de la vidalquadrista Convivencia Cívica Catalana, entitat impulsora de les denúncies contra els reglaments d’ús del català a les universitats Rovira i Virgili i Pompeu Fabra. Però Caja es destaca també per les agressions i insults a companys de feina, a resultes dels quals fou suspès de sou i feina durant un any i mig. Desterrat de la facultat de Belles Arts a la de Filosofia, on no acabava de trobar complicitats, va decidir apostar per l’espanyolisme per poder continuar al centre de la polèmica, muntant subterfugis com Profesores por la Democracia.
Caja “el perseguit” també compta amb amics com Ivan Tubau, professor a la UAB i també amant del menyspreu i l’assetjament, com el que practicava a algunes alumnes seves de Periodisme. Tubau també es va fer notar durant la campanya de les passades eleccions catalanes quan va dir que “Catalunya li suava la polla”. A diferència de Rubianes, que va haver d’anar a judici per unes paraules similars referides a la unitat d’Espanya, a Tubau, el demòcrata i perseguit, li ha sortit de franc.
Per què serà que a aquests professors només se’ls coneix per la seva obsessió anticatalana i mai per la seva tasca docent o investigadora? I no parlem ja de les seves relacions amb altres personatges “il.lustres” i “brillants” com Gotzone Mora i Fernando Savater al País Basc o Juan García Sentandreu, el líder del blaverisme més violent al País Valencià. Aquests són, en definitiva, els caps "pensants" dels “perseguits”.
Mentrestant, l'empresa SEAE, SL, que té la concessió administrativa de les activitats esportives del Centre esportiu Municipal sagnier, del Prat de Llobregat, acomiada una metgessa per no expressar-se en castellà i fer-ho en català "davant dels usuaris".
