L’acte d’Òmnium Cultural i els seus 800 assistents han començat a actuar com una taca d’oli que està removent la sensibilitat de les bases històriques i tradicionals del catalanisme, avui majoritàriament a CiU i ERC, i també a sectors de les noves generacions, cansats de la política i les maneres de fer de les elits polítiques del catalanisme i el sobiranisme. El missatge contundent dels dos discursos d’Isidor Marí i Jordi Porta, allunyats de la política de capelleta, de sector, de tendència, de pinyol, en què es mou el catalanisme, ha obert els ulls i la necessitat de vèncer els partidismes i els personalismes, i enfocar de nou allò que sempre ha fet forta Catalunya: la unitat i la solidaritat entre tots aquells que volem construir la nostra nació. L'acte d'Òmnium Cultural ha creat, doncs, nerviosisme, fins i tot certs sectors polítics hi ha volgut veure pessimisme. Però de cap de les maneres va ser aquest el missatge de la junta d'Òmnium Cultural. Tot el contrari. Enfront de la paret, enfront d'una classe política que es baralla i es divideix, es va demanar i es va exigir solidaritat catalana. És possible la Solidaritat Catalana? Sí, si la societat civil i la classe política assoleixen, com van demanar els parlaments d'Òmnium, que tots plegats hem comès molts errors i que cal una renovació d'estratègies i, possiblement també, de classe dirigent. I, potser, un relleu intergeneracional per posar al front de la construcció nacional dones i homes que siguin capaços de vèncer el cansament i fer allò que no ha fet la nostra classe dirigent en general: córrer riscos, perquè els països, les nacions, que en algun moment de la seva història no arrisquen, poden arribar a desaparèixer.

Ara ens trobem en un moment històric en què els pobles madurs, quan veuen que s'han equivocat, han de rectificar. S'ha fet tot el possible per canviar Espanya, des del pujolisme i des del maragallisme. Ni l'una ni l'altra fórmula han fet canviar a una Espanya que no vol, no desitja ni té cap interès en canviar. Quan s'arriba a aquest punt, el que queda és el que espontàniament van expressar els centenars de patriotes que van omplir l'auditori Winterthur. Espontàniament, l'acte va acabar amb sincers crits d'"Independència, independència!". I no eren, els que s'esgargamellaven d'aquesta manera, nois i noies de les joventuts d'algun partit nacionalista, sinó que eren centenars de persones de multitud d'extractes socials i generacionals que expressaven un malestar profund del conjunt de la societat catalana.