El jove Èric Bertran, represaliat per haver demanat al supermercat Dia que etiquetés els seus productes en català, narra amb pèls i senyals, narra a L’institut de la vergonya (Proa) el calvari que va haver de patir un cop va haver superat el malson viscut a l’Audiència Nacional espanyola. En tornar a casa, però, es va trobar amb què els seus companys i professors li van fer el buit, fins al punt que va haver de traslladar-se d’institut per evitar els insults i agressions de què era constantment objecte.
Bertran denuncia amb fermesa el pèssim paper que va desenvolupar la direcció del centre on estudiava, que permetia -i fins i tot fomentava- que els seus companys el titllessin de ‘terrorista'. Bertran justifica que no hagi explicat aquesta experiència anteriorment: "Fins que no van passar cinc o sis mesos d'ençà que vaig haver d'abandonar l'institut de Vidreres no vaig ser capaç de començar a explicar-ho públicament. Podia entendre que Espanya rebutgés la meva catalanistat, és clar, però no em sabia avenir que hagués de justificar aquesta catalanitat als Països Catalans". El jove, després d'haver narrat amb pèls i senyals tot l'assetjament que va patir, apunta que el seu cas no únic arreu del país: "Els professors i els polítics ho amaguen, però el cert és que aquest problema existeix i són molts els alumnes de Catalunya, no espanyolitzats, que s'han de discutir diàriament perquè els deixin ser senzillament catalans". Alhora, no s'està de criticar la política educativa impulsada per la Generalitat: "‘Hem creat una educació completament en català', diu la Generalitat. Però és mentida".

Amb el llibre, Bertran pretén "analitzar l'actitud que tenim els catalans davant d'aquest tema i demostrar que el mal és dins de casa, no a Espanya. Vull dir que si no avancem és perquè no volem, perquè tenim por, perquè mai no ens posem d'acord, perquè ens equivoquem d'enemic; i així, mai no avançarem".