Fins no fa gaire el catalanisme polític de caire continuïsta ha estat majoritari. Tanmateix, en aquests moments les coses estan canviant i els independentistes comencen a ser majoria entre la població catalana interessada en l'avenir del país.

És obvi que la independència de Catalunya no vindrà de la mà dels partits polítics catalanistes immobilistes, ja que no bellugaran ni un dit per enfrontar-se a l'estat espanyol. Si més no de bona gana o per iniciativa pròpia: estan amorrats a l'status quo i que no els emprenyin. Però cal emprenyar-los. I molt! Cal que la societat civil catalana surti del seu ensopiment, que es desperti d'una vegada d'aquesta llarga migdiada sota l'ombra de la figuera de l'oasi del catalanisme pactista i faci saber amb veu clara als partits polítics que s'autodefineixen catalanistes que el futur de Catalunya com a nació només té un camí: la independència i la fundació d'un estat propi.

La creació del clima propici per a la sortida de l'estat espanyol ja està en marxa: va començar amb la tongada de consultes populars; ha continuat amb la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana, un moviment independentista transversal sense cap mena de lligam amb cap partit polític, i darrerament s'hi ha afegit l'Associació de Municipis per la Independència.
Cal que la societat civil surti del seu ensopiment i faci saber als partits catalanistes que el futur només té un camí: la independència"
La controvèrsia entre partits polítics és part del joc democràtic: cadascú defensa els seus postulats i després l'elector tria l'opció que més li agrada. Ara bé, quan la realitat actual ens mostra que Catalunya està en perill, tant en l'àmbit social, lingüístic com econòmic, i que per solucionar els problemes que ofeguen el país (un país ric que ha de mantenir un país pobre, que a més a més va imposa exigències) només hi ha el camí de la independència, és d'una gran mesquinesa que els capdavanters polítics que es presenten com a catalanistes prioritzin els interessos de partit, i fins i tot els seus particulars, per damunt de l'interès general de Catalunya.

Nois: tan difícil us és posar una mica de seny, aquest valor tan íntimament associat amb el caràcter català, i els líders dels partits polítics catalanistes, que amb 76 escons sou majoria al Parlament (CiU: 62; ERC: 10; SI: 3; DC,1), durant un temps, el suficient per proclamar la independència de Catalunya, us deixeu de bregues i reediteu una versió moderna de la institució medieval de Pau i Treva? Després d'aquest breu armistici ja us tornareu a barallar pel vot, però aleshores ho fareu en un marc polític diferent: com a aspirants a presidir un estat lliure, com aspirants a Cap d'Estat. I no us preocupeu de tactismes: les proporcions de vots seran les habituals.

Mentre continueu com ara, el president de la Generalitat serà un simple funcionari a càrrec dels pressupostos de l'estat espanyol, escollit en unes votacions casolanes, i que ni forma part del protocol de la UEFA quan el Barça juga una final de la Champions. Mentre continueu com ara, les lleis del Parlament podran ser ignorades per qualsevol ministre del govern espanyol o "ribotades" per un tendenciós tribunal, es digui Constitucional o Suprem.

Tan difícil us és poder entendre que ser ministre del Govern de Catalunya equivaldrà a ser-ho de la quarta economia d'Europa en renta per capità, mentre que voler ser-ho d'Espanya representa ser-ho de la catorzena? I fins i tot encara podreu aspirar més enlaire: a un escó a l'assemblea general de l'ONU, una cosa que a través de Madrid no aconseguireu mai.

Apa, animeu-vos i declareu un període de treva per endreçar el país entre tots plegats. Després ja podreu tornar a la gresca, les trabanquetes, les campanyes electorals farcides de mentides (perdó, de promeses incomplertes). Però ho fareu en el marc de la República de Catalunya, d'un estat europeu modern, i sereu diputats d'un parlament estatal en comptes d'un d'autonòmic; i sereu ministres en comptes de consellers; i vostè serà president d'estat i algun dia li correspondrà ser president de torn de la Unió Europea; i el català serà idioma oficial a Europa; i les seleccions esportives catalanes competiran en campionats oficials.

Enric IV de França va pronunciar una frase que ha passat a la història: "París bé val una missa". Catalunya bé val l'esforç d'una treva.