La FCE ha desenvolupat un model de conferències molt didàctic, amb el qual la xerrada pretén convèncer a través de la demostració de les afirmacions que formula més que no pas mitjançant el discurs seductor. No debades, el lema de la Fundació és "convèncer per vèncer". 

En els inicis del seu apostolat, el discurs de la FCE estava centrat exclusivament a denunciar l'espoliació fiscal a què l'estat espanyol té sotmesa Catalunya. Amb el pas del temps (tres anys) ha anat evolucionant el contingut, incorporant nous temes, per adaptar el discurs a la realitat del moment. El tema estrella actual és, esclar, desmantellar el discurs de la por que va utilitzar el PP com a base de la seva retòrica durant la campanya electoral al Parlament de Catalunya del passat 25 de novembre.
Quina és la semblança entre ambdós discursos? Anar a remolc del què ha dit l'enemic"
Però aquest escrit no és per enaltir la tasca impagable que la FCE està fent per la independència de Catalunya, sinó per expressar una reflexió que m'ha vingut al cap precisament a través del contacte amb la seva tasca de portar el seu discurs a tots el pobles del país que li ho demanen.

La primera conferència (febrer del 2013) va estar dedicada a denunciar, ja ho he dit abans, l'espoliació fiscal que pateix Catalunya. Però no és el mateix explicar que Catalunya genera uns recursos multimilionris —estem parlant del voltant de 20.000 milions d'euros— que no repercuteixen en el benestar dels catalans, que haver de denunciar que aquesta impressionant quantitat de diners ens és robada de manera legal per l'estat espanyol, un estat dominat per la mentalitat de Castella, que fa les lleis a la seva manera, pren la iniciativa i malbarata la riquesa generada a Catalunya.

I aleshores als catalans només ens queda els consol de la denúncia per aclarir els dèficits estructurals que patim, agreujats actualment per unes retalles del pressupost de la Generalitat totalment innecessàries si aquests diners —actualment uns 16.000 milions d'euros— no anessin a parar a mans dels malbaratadors de l'altiplà.

Ja he comentat també que l'actual discurs estrella de la FCE està centrat a desmentir les moltes bajanades que s'han dit sobre la inviabilitat d'una Catalunya independent o de la seva expulsió fulminant de la Unió Europea, totes magnificades a través del discurs del PP durant la darrera campanya electoral al Parlament de Catalunya, entre les quals la més denigrant i immoral va ser la d'escampar el discurs de la por entre la població jubilada, el col·lectiu més feble de la societat, mitjançant la barroera mentida que amb una Catalunya independent el govern de la Generalitat no es podria fer càrrec de pagar-los les pensions.
La manera de fer política a Catalunya: sempre una passa al darrera del què es cou a Madrid"
Quina és la semblança, la constant, entre ambdós discursos? Doncs el fet de desmentir, d'anar a remolc del què ha dit l'enemic, la manca d'un discurs totalment propi. Cal fer-ho, això de plantar cara a la mentida, és clar que sí. I la gent agraeix que algú li aclareixi les coses. Però és molt decebedor no poder tenir un discurs propi engrescador. Perquè encara que es tracti d'una lluita noble —quina cosa més noble que denunciar una mentida i un mentider?—, es tracta d'un discurs reaccionari —en el bon sentit de la paraula, és clar, ja què no deixa de ser una reacció, encara que sigui contra una falsedat—, però no deixa de ser un condicionant que t'obliga a tapar l'esvoranc social que poden haver causat aquelles mentides.

He recorregut a aquests exemples perquè són extrapolables a la manera de fer política a Catalunya: sempre una passa al darrera del què es cou a Madrid; sempre tapant forats; sempre havent de desmentir els discursos pontificals del ministre de torn o del polític arterós, que tenen com a primer objectiu erosionar la bona convivència de Catalunya, ja sigui burxant en la llengua, l'economia o qualsevol altre tema sensible, i fins i tot preocupant-se d'una cosa tan "transcendental" com la prohibició de les curses de braus a Catalunya, que pel que sembla interessen més a la població espanyola que no pas la "conya" dels desnonaments.

Amb la convocatòria de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 25 de novembre —propiciada per la manifestació de l'11 de setembre—, el Govern de la Generalitat va fer un bon salt endavant i va deixar Madrid un pas enrera. Només cal recordar el cop de porta de Rajoy a Mas deu dies després i la ràbia que reflectien les portades del "quatre diaris de l'apocalipsi" i els comentaris que apareixien a la majoria de la resta de l'estat espanyol.

La proclamació de sobirania del passat 23 de gener també va ser un bon cop d'efecte. Però ja va camí de ser esmicolada pel Tribunal Constitucional.
Només hi una tàctica possible per superar el rival: deixar de titubejar i passar a l'atac"
Aquest és el panorama: fem el que fem a Catalunya (facin el que facin els polítics catalans), l'estat espanyol sempre farà un salt legal (constitucional) per tornar a prendre la davantera. O sigui que sempre, sempre, anirem a la defensiva.

A l'ambient futbolístic es diu que "la millor defensa és un bon atac". Doncs d'això es tracta: d'atacar amb força i desmantellar el rival, deixant-lo sense capacitat de reacció. El Barça va equivocar la tàctica i contra el Milan i el Madrid va perdre tres partits seguits, dos d'ells transcendentals. En el quart partit va canviar de tàctica i va guanyar per 4 a 0.

Parlant de la independència de Catalunya, només hi una tàctica possible per superar el rival (enemic): deixar de titubejar i passar a l'atac. El dia que el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya es decideixin a canviar de tàctica, el resultat és ben clar: 2 a 1 a favor de la independència i s'ha acabat el bròquil. Oi que m'entens?