No és el millor moment per a que el Cercle d'Economia dicti sentència sobre l'evolució de l'empresariat català. Està bé que per començar es faci autocrítica, però el missatge és més subliminal del que pugui semblar. Hi ha mitges veritats interessades. Per una banda, es transmet la sensació d'autoflagel.lació i la contradicció és que per l'altra, es demana més ambició i risc, i menys excuses i individualisme. Sempre és jugar amb avantatge interpretar el nostre país des de les millors butaques, just quan hi ha una calma tensa i es desinfla la bombolla immobiliària amb les pèrdues que això generarà.
A l'inici del segle XXI són altres temps (no és excusa) i Catalunya ja no és la màquina capdavantera del tren espanyol. En gran part, perquè les aliances estratègiques també s'han generat perquè així sigui i la Unió Europea també ha tingut un paper determinant per decantar la balança. I mentre ens han anat cobrant la factura amb la connexió Brussel.les-Madrid (Foment del Treball assegura que el nostre país rep un 28% menys d’inversió que Madrid des del 1997), a Catalunya han anat resistint les pimes, que observaven com les grans multinacionals es quedaven a la capital espanyola. I amb aquesta estratègia, a algú els ha anat tan bé i a uns altres tan regular. Eren i són les dinàmiques financeres. Segur que si ens donen la vareta màgica, amb el beneplàcit de l'stablishment europeu segur que serem molt i molt millors. Perquè som fenicis.