Barcelona · Algú em recordava dies enrere la famosa frase de l'inefable Francesc Pujols quan, a començament del segle XX i sense ser membre del tripartit, va profetitzar que un dia o altre, els catalans, pel fet de ser-ho, s'ho trobarien tot pagat arreu del món. La versió actualitzada d'aquesta profecia l'estem escoltant ara i avui

quan ens parlen del nou sistema de finançament que han acordat el govern de l'Estat i un munt d'autonomies més (no pas les de concert) entre les quals, com qualsevol altra, hi havia el de la Generalitat.

Des de diumenge no hem parat d'escoltar les excel·lències d'aquest model, els beneficis impagables, el doll de recursos que arribarà a Catalunya i com n'estarem de contents situats pel damunt de la mitjana de la resta d'autonomies de règim comú. Des de diumenge, alguns a qui ens agrada tocar de peus a terra en qüestions d'economia no hem parat de demanar la concreció de les xifres i l'explicació del model de càlcul que les fa possibles. Fins i tot després de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, això encara continua essent una incògnita i la ministra del ram segueix negant-se a concretar aquestes qüestions tan essencials.

Deixo per més endavant, per quan sigui possible, l'anàlisi freda de les xifres. Per ara, però, neix una sensació de frustració a la vista de l'incompliment de les previsions de l'Estatut. Com ja he explicat més d'una vegada, la negociació de l'Estatut va ser molt dura, amb moments molt tensos, però valia la pena fer tot aquell esforç per aconseguir més autogovern per a Catalunya i per poder transformar d'una vegada la nostra relació econòmica amb l'Estat. Tal vegada, per acabar gaudint del mateix model que la resta d'autonomies de règim comú i que no han hagut de lluitar per aconseguir una relació de bilateralitat amb l'Estat, tal vegada no hauria estat necessari lluitar tant i contra tants obstacles. s cert que Catalunya ha estat la primera en tibar de la corda, però és lamentable que l'actual govern de la Generalitat hagi estat el primer en llençar la tovallola.

Si a les dificultats de fer complir l'Estatut hi afegim la feblesa en la seva defensa, el resultat és letal per als interessos del nostre país. Tant de bo els recursos que ens anuncien acabin arribant. s sabut de tothom l'ofec financer de la Generalitat i també, òbviament, el de Catalunya en general. Potser això hagi estat un argument decisiu a l'hora d'acceptar aquest nou model, però hauria estat millor debatre'l abans amb llum i taquígrafs. No ha estat així. Ben aviat, però, i fins i tot abans de conèixer les xifres reals que amaga tanta eufòria, tindrem la prova del nou de les meravelles del nou finançament. De ben segur que ara que ja ens situarem immediatament pel damunt de la mitjana de la resta de comunitats, ara que els recursos fluiran, és absolutament obligat que el president de la Generalitat anunciï per avui mateix la supressió de l'impost de successions.

Aquí, sí que els catalans estem estratosfèricament pel damunt de la mitjana de la resta de comunitats. I suposo que el nostre Govern no permetrà que continuï ni un segon més que aquest espoli legal. Un espoli que la resta de comunitats que no tindran tants recursos i que estaran per sota de la mitjana, ja fa anys que no paguen o que paguen de manera simbòlica.