Barcelona · El cap de setmana passat ens va venir amb una puja d'impostos indirectes sota el braç, que no sembla ser altra cosa que el primer fascicle d'una col·lecció sencera d'augments de pressió fiscal. Ho fa témer així tant l'estat lamentable dels ingressos -en caiguda lliure gràcies a la crisi" com les negres i realistes previsions de la vicepresidenta segona

i ministra d'Economia, Sra. Salgado,que vam conèixer la setmana passada. I és que els suposats brots verds, per ara, no despunten enlloc. Amb un dèficit fiscal que ha esmicolat tots els límits europeus (no som els únics, però), amb una política de xec-despesa pròpia de campanya electoral perpètua i unes polítiques neokeynesianes sense nord ni brúixola, alguna cosa ha de passar amb la pressió fiscal, i tot i que la senyora ministra hagi dit que no està contemplant cap pujada d'impostos, cal anar preparant-se per aquesta eventualitat.

El problema, com sempre, és que davant de dues alternatives possibles, el govern de Rodríguez Zapatero només mira de sortir del pas i sempre tria la pitjor. El Sr. Gordon Brown, a la Gran Bretanya, ha començat apujant els tipus màxims de l'impost sobre la renda. A l'Alemanya de la Sra. Merkel, per contra, s'ha optat per una retallada fiscal destinada a estimular l'activitat i la supervivència de les empreses fins i tot establint terminis d'ajornament. Són dues vies diferents, però una, no diré quina, estimula l'economia i l'altra l'escanya i ofega. Aquí la rumorologia ha començat a córrer.

Tal vegada el govern no gosi augmentar els tipus de l'IRPF que ell mateix va rebaixar fa un parell d'anys, però sembla que podria augmentar la tributació de les anomenades rendes del capital, cosa que sempre sona bé a l'hora de fer propaganda. Però si en època de crisi optem per penalitzar l'estalvi, de retruc estem penalitzant la inversió, i així no hi haurà manera de sortir del forat. Una i altra vegada hem de retornar al mateix lloc: el govern, en matèria d'economia, no pot jugar a trencar l'olla ni pot anar repartint cops de bastó amb els ulls embenats i sense cap criteri.

Cal un gran pacte d'estat entre totes les forces econòmiques i socials que permeti afrontar reformes i fixar un camí clar i compartit per tothom. Però si no és així, d'aquí a ben poques setmanes sentirem com la ministra Salgado es desdiu i veurem com la pressió fiscal augmenta, i no pas en pro de l'economia productiva.