Barcelona · Tres setmanes després de l'anunci de l'acord màgic que ha de resoldre tots els problemes de Catalunya, els interrogants continuen creixent i les xifres no arriben. Als dubtes inicials, emparats per l'obscuritat del sistema, s'hi afegeix ara la manca de dades concretes i de xifres acceptades per totes les parts. El ministeri d'Economia

segueix sense parlar de quantitats i, menys encara, concretar-les o beneir les que s'esbomben pel Govern de la Generalitat amb una escenografia pròpia de l'entrega dels òscars. No hi ha res, només misteri.

A tot això s'hi afegeix un murmuri creixent, progressivament angoixant, que ens fa pensar sobre les repercussions fiscals del dèficit i del cost del nou sistema de finançament per a Catalunya. Si totes les comunitats, en les respectives proporcions, contribuïssin en la mateixa mesura al pagament del dèficit o a les noves aportacions fiscals que exigirà l'Estat per a cobrir-lo i, alhora, Catalunya rebés un finançament una mica de res superior a la mitjana, sembla que això comportaria una lleu reducció del nostre dèficit fiscal i un millor finançament per al país.

Per contra, si els recursos necessaris per poder pagar els xecs Zapatero surten d'un augment d'impostos, i Catalunya paga una part importantíssima d'aquest augment, és inqüestionable que tot plegat acabarà augmentant el dèficit català i el magne desequilibri de les nostres balances fiscals amb l'Estat. Ras i curt, el millor que hauria pogut fer l'Estat per afavorir l'economia catalana i, alhora, l'economia productiva, hauria estat no fer res o, com a màxim, assegurar-se que el crèdit bancari arribés a les empreses i famílies. El Govern tindrà ben aviat la necessitat d'apujar impostos, i això serà letal per a Catalunya i per a l'economia productiva. CiU s'oposa a qualsevol pujada impositiva i més encara sí té els previsibles efectes perversos que es preveuen. Les polítiques keynesianes queden prou bé sobre el paper i sobre models simplificats, però peten i són injustes si l'increment general de despesa es fa a càrrec d'un determinat territori, i això, simplificant moltíssim, és el que passa quan el dèficit de balances fiscals és tan exagerat com passa a Catalunya.

El problema, però, és el de sempre: les mesures governamentals s'han aprovat de cara a la galeria, però a més vénen llastrades per dos pecats originals: el de la improvisació i el de la manca d'acord entre la totalitat dels agents econòmics i socials. En definitiva, no n'hi ha prou amb donar cops de volant i accelerar de tant en tant, sinó que cal, primer que cap altra cosa, saber cap a on anem. No és el cas de Zapatero, ni del seu govern, ni dels seus suports. No podem tancar, però, sense una notícia positiva, encara que calgui buscar-la a l'altre costat de l'Atlàntic: ahir el president Obama, emparat per diversos indicadors econòmics, parlava d'albirar ja la fi de la crisi. Tal vegada no sigui cert, però serveix per a infondre esperança i combatre la crisi. Aquí, per contra, hi ha qui no vol adonar-se'n de la seva extrema gravetat. Com sempre, en continuarem parlant.