El premi d'una entitat sefardita a la presidenta del Partit Popular de Catalunya pel seu esforç contra la "ruptura i el separatisme" donaria per moltes reflexions.

És cert que l'actuació del règim de Franco envers els jueus és un tema força complex, i que en un sector de la comunitat sefardita ha quedat el record de l'ajut que molts diplomàtics espanyols van oferir a jueus que fugien. Estudis aprofundits d'historiadors solvents han documentat que l'ambigüitat va ser la tònica general de Franco envers l'Holocaust. D'altra banda, com en molts altres temes.

A mesura que la Segona Guerra Mundial avançava i, per tant, el nazifeixisme reculava, el Govern de Madrid feia cada cop els ulls més grossos davant l'acció de diversos ambaixadors que protegien com podien els fills de David. Però això no justifica que el premiador de la presidenta dels populars catalans s'hagi despenjat amb un discurs molt indulgent envers el dictador.
El senyor Haim hauria de recordar que el Parlament de Catalunya va ser el primer de tot l'Estat a condemnar el Decret d'expulsió dels jueus"
Si un poble té memòria històrica és el jueu. I difícilment es pot oblidar el component antijueu del franquisme. Franco no va reconèixer mai l'Estat d'Israel, les referències contra el "kudaísmo internacional" van ser presents en molts discursos oficials, i si la sort de la Guerra Mundial hagués estat una altra, els jueus que van passar per les mans de la diplomàcia espanyola ho haguessin tingut pelut.

El senyor Haim hauria de recordar que el Parlament de Catalunya va ser el primer de tot l'Estat a condemnar el Decret d'expulsió dels jueus per l'Espanya dels Reis Catòlics, la mateixa que era imposada com a gran model pel franquisme vencedor. Però el més vergonyós d'aquest episodi és la mà de sectors polítics molt concrets, representats per la senyora Sánchez Camacho, en un intent barroer de neutralitzar l'actitud respectuosa de les autoritats israelianes davant de la consulta del 9-N.

Per part del sr. Haim, les seves paraules elogioses de Franco són una manca de respecte a figures com Carles Benarroch, que tant van fer per enfortir els lligams entre Catalunya i la cultura jueva.