Un enginy que ha de permetre els catalans votar quina relació volem mantenir amb Espanya. Si no es desobeeix la suspensió per posar les urnes al carrer, queden sobre la taula tota mena de plans B. Un dels més citats és unes eleccions plebiscitàries al Parlament de Catalunya: grosso modo, es tractaria que les formacions partidàries de la plena sobirania deixessin clar en el programa electoral que declararien la independència si obtinguessin la majoria absoluta.

Tot i que sembla clara, aquesta alternativa arrossega algunes incerteses: la possibilitat que la maquinària estatal suspengui els comicis o l'eventual naixement d'un hemicicle sense cap força o coalició de govern que doni estabilitat al Parlament. És a dir, un carreró sense sortida.

Remenant els fulls del calendari, apareixen l'any vinent unes eleccions gairebé oblidades: les municipals del maig, els primers comicis als quals estem cridats els catalans a votar si no hi ha cap avançament electoral. A algú li ha passat pel cap que, gairebé sense voler-ho, aquelles votacions es podrien convertir en unes plebiscitàries si és la primera cita electoral després d'un fallit 9N?
Unes eleccions locals garantirien estabilitat al govern de la Generalitat fins al 2016"
Per què els partits pro-independència no haurien de portar a tots els programes electorals municipals el compromís d'instar la Generalitat a declarar la independència si tinguessin majoria al ple? S'imaginen plens municipals extraordinaris, similars als que han tingut lloc a gairebé tots els consistoris del país, per aprovar una moció per la qual una immensa majoria dels més de 900 municipis de Catalunya es posiciona a favor de la independència?

No seria una xifra significativa i determinant saber quants dels més de 900 alcaldes i dels més de 9.000 regidors són partidaris de la independència? No hauríem tingut tots els catalans el dret i la garantia democràtica d'haver-nos pogut expressar a les urnes? Els observadors estrangers podrien callar davant dels resultats que en sorgissin? Oi que no seria la primera vegada en la història recent en que unes municipals podrien suposar un canvi d'statu quo? 

Algú pensarà que, tant per tant, més val apostar per unes plebiscitàries al Parlament, però les locals ofereixen alguns avantatges a tenir en compte. Per exemple, garantirien estabilitat al govern de la Generalitat fins al 2016, final de la legislatura. També es reduirien les possibilitats de suspendre la votació. O què pensarien les democràcies civilitzades si es retiressin les urnes als col·legis catalans mentre a la resta de l'Estat espanyol elegeixen regidors, alcaldes i presidents autonòmics amb plena normalitat? 

Un altre aspecte important és que permetria als defensors de la independència combinar una campanya nacional amb una de local, amb missatges concrets segons cada població. De fet, seria la repetició de l'esquema de les consultes populars per la independència, durant les quals es va viure, segons els implicats en l'organització, una autèntica unió de totes les sensibilitats de l'independentisme.
El més trist de tot plegat és haver d'esgotar la imaginació per trobar alternatives a la prohibició de votar"
Amb les eleccions locals en alguns municipis s'obre un ventall ben ampli de combinacions sense que hagin d'afectar el procés sobiranista: en alguns llocs a alguns partits els aniria bé anar en coalició, en altres indrets es podrien crear plataformes transversals amb entitats de la ciutat i en altres ho deixarien estar perquè no els hi convindria. En paral·lel, els pactes concrets per governar els municipis podrien basar-se en els programes electorals presentats en cada ciutat, més enllà del fet de compartir –o no– el punt a favor de la independència.

La ciutadania sabria, doncs, que els pactes de govern als ajuntaments no haurien d'estar condicionats pel procés, sinó que es podrien basar en les millors aliances possibles per solucionar els problemes de cada municipi. Ras i curt, ¿qui millor per gestionar unes singulars eleccions municipals plebiscitàries que els mateixos que viuen en aquella localitat?

No nego que aquest article no és més que un exercici de política-ficció, com tants d'altres que circulen a tota velocitat per internet. Admeto que pot ser rocambolesc, entesos, i accepto totes les crítiques, però el més trist de tot plegat és haver d'esgotar la imaginació en columnes periodístiques per trobar alternatives a la prohibició de votar. Suposo que en això em donaran la raó.