És a dir, en el moment crucial del conflicte, mentre el Regne Unit era bombardejat per l'aviació alemanya, els governants van saber trobar les paraules que van unir un gran país i li van donar la moral que calia per vèncer.

La xerrameca no, però les paraules, el discurs, quan van acompanyades de certa autenticitat, tenen efectes colossals. Pensem en la retòrica de Barack Obama, element crucial en la seva carrera a la Casa Blanca. Un fet que sobta en aquests moemnts és l'extrema migradesa del discurs emès des de l'Estat. Cap gran idea, cap iniciativa que engresqui, només amenaces, histèria i demagògia. Espanya, entesa aquí com a Estat, pel que fa a Catalunya, no té guionistes. I sense un bon guió, tota representació perd gruix.
Espanya ja no té res a dir-nos als catalans"
Un Estat per ser viable necessita generar uns imaginaris que siguin compartits. És tot allò que pot reunir un ciutadà de Texas i un de Califòrnia als Estats Units. O que fa possible que els parlants de la llengua romana –una minoria molt petita de la Confederació Helvètica-- es puguin sentir suïssos. Perquè el seu valor afegit està plenament reconegut. En això són crucials els símbols, la memòria compartida i el llenguatge.

La pobresa lèxica condemna Mariano Rajoy com abans ho va fer, de manera més cruel, amb José Luis Rodríguez Zapatero, un home de qui seria molt difícil recordar alguna frase memorable si no fos per caricaturitzar-la. Espanya ja no té res a dir-nos als catalans.