L’any 1998, un jutjat penal de Barcelona va condemnar el propietari de la llibreria “Europa” (especialitzada en publicacions d’ideologia nazi) a dos anys de presó (entre altres penes) en aplicació de l’art. 607.2 del Codi penal.
El condemnat va apel·lar davant l’Audiència de Barcelona i aquesta va plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat, perquè considerava que l’art. 607.2 CP podria ser contrari a la llibertat d’expressió. Ara el Tribunal Constitucional, per Sentència de 7 de novembre de 2007, ha anul·lat una part de l’art. 607.2 CP.
L’art. 607.2 CP tipificava com a delicte la difusió d’idees o doctrines que neguin o justifiquin els delictes de genocidi. La qüestió plantejada, per tant, era si la penalització de la difusió d’aquestes idees era compatible amb el dret constitucional de llibertat d’expressió.
En la Sentència, el Tribunal Constitucional reitera la seva doctrina segons la qual “a l’empara de la llibertat d’opinió n’hi cap qualsevulla, per equivocada o perillosa que pugui semblar, fins i tot les que ataquin el propi sistema democràtic”. Amb tot, afegeix que la transmissió d’idees no és un dret absolut, sinó que “troba el seu límit en les manifestacions vilipendiadores, racistes, humiliants o en les que inciten directament a aquelles actituds”.
A continuació, el Tribunal afirma que l’art. 607.2 CP castiga conductes que consisteixen “en la mera transmissió d’opinions, per més rebutjables que resultin”. Però sembla que s’espanti de les conseqüències del que acaba de dir -que l’hauria de conduir a anul·lar l’art. 607.2 CP- i passa a distingir entre difondre la negació del genocidi i difondre’n la justificació.
La Sentència conclou que és contrari a la Constitució penalitzar la difusió de doctrines que neguen el genocidi, i que és constitucional penalitzar la difusió de doctrines que justifiquen el genocidi. I remarca que aquesta segona part només és constitucional si es comprova que, amb la difusió de les doctrines justificatòries, s’incita a cometre delictes de genocidi o es provoca la discriminació, l’odi o la violència. Només amb aquesta interpretació –diu el Tribunal- es pot admetre una limitació a la llibertat d’expressió.
Quatre magistrats formulen vot particular contra la Sentència perquè consideren que calia declarar del tot constitucional l’art. 607.2 CP. El més interessant és el vot del magistrat Rodríguez-Zapata. Sosté que, a Europa, en la primera meitat del segle XX, es va creure ingènuament que les constitucions liberals garantien, per si mateixes, la llibertat i el pluralisme, cosa que va quedar desmentida dramàticament. I afegeix que, a partir de 1945, a Occident hi ha dos models en aquest àmbit: per un costat, els EEUU, el Regne Unit i els països escandinaus, que col·loquen al capdamunt la llibertat d’expressió; per l’altre, la resta de democràcies europees, que “no veuen obstacle a adoptar lleis que incriminen els qui neguen o trivialitzen els crims de l’holocaust nazi. A Europa –conclou Rodríguez-Zapata- el lloc d’honor en la llista dels drets fonamentals el té la dignitat de l’ésser humà”.
La qüestió és apassionant i discutible. Jo, potser ingènuament, m’inclino per la primacia de la llibertat d’expressió. Entre altres raons perquè les prohibicions solen tenir efectes contraris als que persegueixen.
