Aquesta legítima i justificada inquietud va ser el motor de moviments constructius reformadors, com l'arribada de la República a Espanya o el triomf del catalanisme social que representava la figura cada vegada més valorada de Francesc Macià. Però en el conjunt del món, aquestes inquietuds i malestar van provocar també reaccions negatives, destructives, que van desembocar en l'hegemonia i confrontació dels totalitarismes i dels totalitarismes amb les democràcies, en el període potser més tràgic de la història de la humanitat.

En aquest camí dels anys trenta, des de l'esclat de la crisi fins al triomf dels totalitarismes, hi va haver una estació psicològica que forma part necessària de la cadena: la instal·lació en bona part de la població ─legítimament indignada i socialment ressentida─ d'un instint de cacera, de pogrom, de persecució dels qui considerava culpables de la situació o adversaris a l'hora de solucionar-la. Molts sectors ideològics i socials van triar uns culpables individuals o col·lectius de la crisi i de la injustícia, van elaborar sovint teories de la conspiració que reforçaven el paper dels hipotètics culpables, i els van acabar perseguint físicament, sovint amb voluntat d'aniquilació.

En nom de la justícia, de la necessitat de fer justícia i neteja, es van assenyalar uns culpables: els jueus, els maçons, els capellans, els burgesos, els qui anaven a missa, els qui no hi anaven..., i es van convertir en els bocs expiatoris d'un malestar col·lectiu. Es va posar en marxa l'instint de cacera, de linxament, de persecució, que va acabar de la pitjor manera possible. El que va venir era molt pitjor que allò del què es volia fugir.
La demanda de justícia és un senyal de salut democràtica i social. Però el justicialisme social d'un instint de cacera seria un mal senyal"
En el nostre cas, a la Catalunya dels trenta, aquest esperit més general de culpabilització i de cacera –documentable en el discurs polític i també en la literatura─ es va sumar amb la presència cíclica d'un cert instint nihilista de destrucció, d'un gust desesperat per l'esclat de la violència gratuïta que s'esgota en ella mateixa, en un esclat orgiàstic i irracional. És el que va retratar Joan Maragall després de la Setmana Tràgica en la seva Oda Nova a Barcelona, quan parla de la marmanyera endiablada que empaita la monja i li crema el convent, i després el refà més potent. Un projecte de destrucció que no porta incorporat un projecte de construcció posterior, sinó que s'encén i s'apaga de sobte, deixant un rastre de cendres.

La demanda de justícia és un senyal de salut democràtica i social: el bon funcionament de la justícia i de les seves institucions, sense privilegis ni excepcions. Però el justicialisme social, la instal·lació en la societat, en nom de la justícia, d'un instint de cacera i d'un gust de destrucció seria un mal senyal. La voluntat de netejar i regenerar és imprescindible. La recerca de bocs expiatoris, alimentada per teories conspiratives, és terrible. La capacitat d'escandalitzar-se demostra una societat viva. L'escàndol hipòcrita forçat, de vegades compartint escandalitzats i escandalitzadors, a escala, un mateix codi moral i un sistema de valors té un punt destructiu.
Em sembla detectar avui i aquí alguns símptomes d'aquell instint de cacera, d'aquell gust per la destrucció"
Ni som als anys trenta ni la història es repeteix. Hi ha un punt de sortida compartit: la crisi econòmica, els seus efectes socials, les injustícies i la legítima indignació. A partir d'aquí, cada temps fa el seu camí i no segueix necessàriament els itineraris del passat. Però personalment em sembla detectar avui i aquí alguns símptomes d'aquell instint de cacera, d'aquell gust per la destrucció, d'aquell esclat irracional a la recerca de bocs expiatoris personals o col·lectius, del gust per les visions conspiratives de la història que ajuden a trobar i assenyalar culpables, del prejudici, de la condemna social abans del judici.

No estic dient que s'hagi de repetir res. L'alarmisme és pecat. L'alarma, no. Perquè les coses no passin és imprescindible pensar que podrien arribar a passar. Per evitar les malalties cal observar l'aparició dels primers símptomes. Si realment aquest instint de cacera hi és i està creixent, alarmem-nos i corregim-ho. Encara hi som a temps.