Perquè, lamentablement, la immensa majoria dels qui volem votar estem per la independència (lamentablement, perquè seria molt positiu democràticament que també acceptessin votar els qui estan per altres coses). Però per sort, pràcticament tots els qui estem per la independència estem també per votar. És a dir, estem convençuts que la via per assolir-la ha de ser democràtica i pacífica, a través de les urnes.

Aquest capital tan important és ara en mans de la societat políticament organitzada: les institucions, els partits, les organitzacions políticament actives. Des del govern de Catalunya fins a l'ANC o l'Òmnium, passant pels partits del front de la consulta. Ara els dipositaris d'aquest capital, tan valuós i tan fràgil, tenen dues obligacions. Una, no decebre'ls. No arronsar-se, no acovardir-se, no fer marxa enrere.
La pregunta unitària semblava impossible. La tenim. El pròxim moviment l'hem de dissenyar de la mateixa manera. Junts, agosarats i intel·ligents"
Una altra: no malmetre aquest capital. Que ara un moviment maldestre no faci que perdem aquest capital democràtic de seriositat, de convicció, de fer les coses ben fetes, que hem anat acumulant en els darrers anys.

No ens podem equivocar en el moviment. No pot ser una reculada, però tampoc pot ser un error excèntric. Difícil, però no impossible. Una condició perquè això vagi bé és que tots hi estiguem d'acord. No que tots ho considerem el millor possible. Que tots ho acceptem com el més útil per mantenir a la vegada l'empenta i la unitat. Ja ho vam fer una vegada. Trobar la pregunta unitària semblava impossible. La tenim. Potser no és la que més ens agradaria a tots. Però és la que tots podem acceptar. El pròxim moviment l'hem de dissenyar de la mateixa manera. Junts, agosarats i intel·ligents.