Dimarts al Congrés, a la Moncloa i a la Zarzuela, semblava talment que l'euro descarrilava definitivament. Subterràniament s'estava lliurant una partida d'alt voltatge. El govern alemany demanava a l'espanyol que optés pel rescat total (300.000 milions d'euros). L'espanyol li deia que no demanaria el rescat. La prima de risc arribava als 611 punts de diferencial amb el bo alemany.

Els interessos del deute espanyol en el mercat internacional secundari es pagaven al 7'5%. Dimarts i dimecres a Madrid semblava que el cel gris augurava una apocalipsi inevitable. Ja es parlava de reduccions de salaris en el sector públic i privat d'un 25%, de reduccions de les pensions... Dijous el president del Banc Central Europeu va pronunciar unes poques paraules –quinze─ i el cel gris es va obrir. Què ha transcorregut a l'entremig que ens hem perdut?
Aquest és el mètode alemany: sadisme europeu més que no pas la vella fraternitat europea"
El missatge del govern espanyol a l'alemany va ser: no caurà Espanya, caurà l'euro si continueu jugant així. Potser només hauria caigut Espanya però Alemanya se n'hauria ressentit fins a uns límits incalculables. La canceller Angela Merkel va trucar al president del BCE, Mario Draghi. I, aparentment, tot va començar a canviar. Hem de veure el comportament dels mercats durant el mes d'agost.

L'acceleració dels acords del Consell europeu del 28 i 29 de juny –bancarització europea, supervisió europea, fiscalitat europea...─. Els governants que volen vendre optimisme diuen: "ja sabíem que a l'últim minut Merkel no ens deixaria caure". Però tots estaven espantats. I sí, aquest és el mètode alemany: sadisme europeu més que no pas la vella fraternitat europea.

Pacte fiscal
Dimecres 25 de juliol de 2012, assisteixo a la sessió plenària de la tarda del Parlament de Catalunya en la que es vota la proposta del pacte fiscal per ser negociada amb el Govern central. Al matí havia estat, a Madrid, explicant les bondats i els propòsits del pacte fiscal entre un selecte grup de dirigents tots ells molt irritats amb "lo autonómico" i "lo catalán".

Al final la primera autoritat de l'Estat hi posa pau. Un afirma: "yo soy cántabro y a nosotros nos habría ido bien con una diputación provincial y sin el parlamento y todo esta parafernalia...". Ells mateixos es comencen a cansar del cafè per a tothom. Però, ai las, qui desmuntarà l'edifici que té escrit en el frontispici "No quiero ser menos qué...."?

Torno al centre en el cotxe d'un noble diplomàtic, escriptor, lúcid i prou savi i vell per afirmar: "se avecina una crisis como la del 98. Allí los americanos nos birlaron Cuba y Filipinas por nuestra miopía, hoy las clases dirigentes españolas son muy mediocres para ver mas allá de lo inmediato". A la tribuna del Parlament, davant, hi tinc els dos màxims dirigents del PSC que porten un paper amb els seus vots a favor i les seves abstencions al pacte fiscal.
Els germans Maragall han viscut en la seva pròpia pell el fracàs d'intentar canviar Espanya durant el procés de l'Estatut de 2006"
Perduts en l'oceà. Els germans Maragall tenen registrat un partit que es diu Partit Europeu de Catalunya. Dimecres va votar per primer cop en la persona d'Ernest Maragall. Es diuen semblants al partit Demòcrata nord-americà, europeistes i catalanistes. Han viscut en la seva pròpia pell el fracàs d'intentar canviar Espanya durant el procés de l'Estatut de 2006. I han arribat a les seves pròpies conclusions. El mapa de partits catalans continuarà evolucionant.

Oswaldo Payá
Em vaig reunir amb Oswaldo Payá el maig de 2005 a la seva casa de l'Havana. Ell estava disgustat perquè havia assistit a la reunió de l'oposició democràtica cubana interna de l'illa. El seu partit no havia volgut participar en aquella reunió. Va ser el cop que el règim castrista em va posar a la presó. La nostra trobada va servir per la reconciliació. Des d'aleshores vaig mantenir una bona relació amb ell i amb el seu germà Carlos Payá que vivia llargues temporades a Madrid.

Per reunir-me amb ell, vaig sortir de la residència de l'ambaixador i em vaig sentir, des del primer moment, seguit pels cubans però també pels serveis espanyols. L'ambaixador havia pactat treure'm de la presó i mantenir la meva estada a l'illa en "estrictes condicions de turista". Però jo encara tenia reunions polítiques per fer. Amb Payá i amb alguns altres. Recordo que vaig canviar cinc cops de taxi per despistar als que em seguien. No n'estava segur. La trobada amb Payá i la seva esposa em quedarà sempre en el record i en la memòria.
Payá, home conciliador, hauria estat un bon president d'una Cuba postcastrista i democràtica"
Era un home bondadós, resistent, de profundes conviccions catòliques reforçades també en les seves adversitats. Era un home de resistència pacífica gandhiana. Ha mort en un accident de trànsit. I si no és així s'hauran d'aclarir les circumstàncies. El govern espanyol manté un contingut silenci perquè la seva prioritat és treure de l'illa l'espanyol que conduïa el cotxe. Recordo quan vaig sortir de casa d'Oswaldo Payá, a l'una del migdia. Els carrers d'un barri modest i allunyat del centre, desèrtics. Molta calor.

Mirades d'algú que mai sabies si era un pobre sotmès que no se sabia presoner en aquella illa o si era el cap de la "cuadra" dels Comités de Vigilancia de la Revolución. És un dels pocs cops que he tingut por a la meva vida. La meva por va durar poc, però aquell sentiment de constrenyiment i maltracte és el que sempre va haver de viure Oswaldo Payá i tots els opositors demòcrates. Payá, home conciliador, hauria estat un bon president d'una Cuba postcastrista i democràtica. Serà un heroi de la lluita pel final d'una dictadura que ja dura 52 anys.

Alt Empordà
He visitat amb silenci i solitud les zones cremades de l'Alt Empordà. He pensat en el bosc brut i he vist amb els meus ulls com les zones més netes i cultivades, com en les vinyes i els boscos esporgats, el foc va passar més ràpid i sense fer tant mal. He recordat la colla del Salvem l'Empordà que es van oposar radicalment a les plantes de biomassa a la zona de les Alberes.

He pensat que el reaccionarisme pot tenir les manifestacions més diverses. Netejar els boscos i fer energia renovable amb fusta que ara ens venem a l'estranger. He parlat amb la bona gent de la terra que té el cor agre. M'ha vingut al cap fragments d'Incerta Glòria: un tornar a començar amarg. Brotarà el verd després d'un dolor perllongat.