El món de la cultura i l'edició està patint, com la majoria de sectors de la nostra economia, però com que l'alegria va per barris, els llibres d'economia i de política estan vivint una efervescència que feia anys que no es produïa.
La situació del país bé s'ho val i la gent vol entendre què passa. Què ens passa. Aquells que de forma reiterada s'han entestat a parlar de la llunyania dels polítics respecte a la ciutadania de carrer poden veure dia rere dia quina és la realitat. Si el projecte polític és engrescador, col•lectiu, capaç d'agermanar i de disposar de lideratge… la ciutadania s'hi acosta, s'hi interessa, es mobilitza, se'n preocupa i el comparteix. Si allò que el sistema polític ofereix és una continuïtat del que ja hi ha, només salpebrat amb la mediocritat dels gestors actuals, sens dubte que ni hi ha ni hi haurà connexió ciutadana, ni projecte ni il·lusió de futur.
A hores d'ara només el repte de la independència del país és capaç de generar tot un pensament renovador. Un gran nombre de llibres de política ocupen avui dia espais d'aparador i de prestatgeries a les llibreries del país. És el senyal que el projecte nacional i social evoluciona, avança. Amb la voluntat que el somni esdevingui realitat, molts autors ens posen a les mans les seves reflexions del perquè som aquí i, sobretot, cap on anem, amb tot de matisos i de sensibilitats.
Davant això, quina literatura, quina publicació, quin projecte ofereix l'unionisme? La Razón, amb les seves antològiques portades i els muntatges contra la immersió lingüística reaprofitats de la propaganda de partits d'extrema dreta? L'advocacia de l'Estat amb els seus recursos a tot el que es mou en la societat i la política catalana? Els tribunals de tota categoria , amb el seu encarcarat, ininterpretable i a voltes socialment inacceptable, llenguatge judicial? La FAES de José María Aznar, amb el seu amor a la Constitució sempre entesa com una cotilla eterna? Aquesta literatura no guanya roses ni places del país.
Aportacions com la del número 2 del PP, Maria Dolores de Cospedal, i la seva exclamació que els militants del PP abans deixen de menjar que no pas deixen de pagar la hipoteca, tampoc no els faran guanyar el carrer . Pensar això i expressar-ho públicament separa i discrimina entre els seus, els bons, i els altres. I, a més, manifestacions d'aquesta categoria refermen l'opció nacional d'aquells que no són d'eixe món, perquè aspiren a un altre model de país, de convivència, de cultura, de llibertat.
