Tampoc no podem anar a remolc del PSC perquè una vegada i una altra no fan res més que fer-nos perdre el temps i de passada poder convèncer més gent de votar contra el dret a decidir emparant-se amb la legalitat espanyola i aconseguint que tots plegats fem el ridícul.

La cosa ve de lluny, dels temps de l'Obiols, en els que el PSC ja feia difícils equilibris per mantenir les seves dues cares. Se li havia advertit per activa i per passiva que no es podia servir a dos senyors, però en aquells temps la consciència plena del Dret a Decidir encara no havia arribat i això va permetre al PSC anar capejant tot votant al Parlament una cosa i al Congrés una altra.

Han passat els anys i la política de dues cares li ha passat factura al PSC d'una manera contundent, si aquesta manera de fer ja els era prou difícil de mantenir en èpoques de bonança relativa, resulta ara molt més difícil en èpoques de confrontació. Servir a dos senyors podria significar ara per al PSC emplaçar les dues parts a negociar una sortida del conflicte. Però en Pere Navarro no és un àrbitre imparcial, no insta indistintament les dues parts en conflicte a negociar, només pressiona el Parlament de Catalunya perquè abandoni la seva positura, i aquesta és una prova més, per si calia, de l'obediència espanyola del PSC.
Aquest és un moment d'unitat per l'acció i no de crítiques. El Govern que fa el que pot"
Ara que finalment han aconseguit foragitar o marginar dels seus òrgans de govern la seva pròpia "crosta nacionalista" que actuava com la veu de la consciència, els del PSC només serveixen per a posar pals a les rodes de l'il·lusionant procés que el poble de Catalunya ha endegat, i sembla que hi han trobat el gust. Esperem que el Govern se n'adoni i prescindeixi d'ells. La societat civil està bullint esperant fer passos, com el que dimecres va protagonitzar el Parlament de Catalunya, passos que esclareixin el camí d'obstacles, que no són pocs ni poc variats. Els partits sucursalistes a Catalunya no són els "amics" que Catalunya necessita: com diu la dita en forma d'oració: "Senyor, guarda'm dels meus amics perquè dels enemics ja me'n cuido jo".

Però és que a més, tenim unes "esquerres" que no saben on toquen, fora d'ERC, que és, fa i diu el que correspon a una esquerra independentista. Fa anys, a la Declaració Política de Principis del PSAN s'establia el que anomenàvem "la doble alternativa" és a dir: unir l'avenç social i la lluita obrera amb la independència. Llàstima, perquè estàvem fora de temps. Però l'estratègia continua sent vigent malgrat que alguns no la vulguin ni veure. En aquest moment, per desenvolupar l'esmentada estratègia no cal disparar contínuament contra el Govern que fa el que pot. Aquest és un moment d'unitat per l'acció i no de crítiques, algunes vegades fora de lloc.