Després que el procés civil català confiés la resolució del futur del país –com no podia ser d'altra manera–, a la democràcia i als partits polítics, el debat generat, la tristesa pels desacords i l'acord in extremis d'una unitat inescrutable i potser no completa, fórem molts el que observàvem que el desànim, per primera vegada, podia tenir camp per córrer.
Deuria ser prou borni per no veure-hi clar.
Ara sé que mantenir un nivell d'alerta tan alt i constant no era sa. Mesos seguits sense aturador, pendent del minut a minut polític, estressant. Ni el Nadal no fou prou llarg. Tanmateix, la no convocatòria electoral abans de primavera per a consultar la voluntat col·lectiva sobre el futur polític del país sí que va dur, ara també ho sé, a descansar.
Inesperadament he observat aquests darrers dies i en contra de les meves expectatives inicials que el procés en comptes d'afeblir-se, ha madurat. Sense deixar l'enamorament ha passat a estimar. No em cansaré de repetir-ho: quin poble!!! Se sent responsable i no pensa deixar de ser-ho. Són moltes les raons que em defensen aquesta opinió si bé podria estar fins i tot també d'acord, amb reflexió, amb qui ho veu en sentit contrari. Però en el fons ho veig així, ho sento així i ho percebo així i no tinc cap més manera d'interpretar-ho tot plegat. Desitjo que menys imprudent que vital, com el nostre futur.
El procés en comptes d'afeblir-se, ha madurat"
Els propers mesos viurem de tot, eleccions, nous partits polítics, renovació i modificació dels actuals, possibles canvis en les organitzacions civils, i tant i tant més. I no puc dir "tant és el que succeeixi" perquè no ho és, però estic convençut que la saviesa popular ens conduirà vers a èpoques daurades. Sense sospita i amb tota certesa, meva, això sí, però per culpa dels altres.
Per culpa dels amics que critiquen cap aquí, cap allà o més enllà el que ha succeït, però que no es mouen ni un pam en l'objectiu desitjat. Per culpa també d'altres amics que voldrien un objectiu diferent al dels anteriors i que assenyalen amb cert desig però gens d'entusiasme una possible modificació del llindar. Per culpa d'actes més públics o privats on sempre hi ha qui amb serenitat i fins i tot certa solemnitat crida llibertat.
Per culpa de persones amb nom i cognoms, que més enllà de la seva estricta responsabilitat, emergeixen dia rere dia no per dir què cal fer sinó per fer-ho bé. I per culpa dels més coneguts, perseguits per opinar, que expressen, amb elegant dignitat, el sentiment d'un poble. Un poble que ha passat a estimar.
