Les reaccions espanyoles, després de l’anunci d’un referèndum per part del lehendakari Juan José Ibarretxe, es poden avaluar, com es fa en la psicoanàlisi, com expressions d’una malaltia profunda que no gosa manifestar-se obertament.
La malaltia és la subordinació de la democràcia a opcions polítiques que no es sotmeten a cap racionalització. Des d’Espanya es consideren no negociables políticament l’existència d’un estat unitari i la colonització dels nacionalismes perifèrics. No volen ni parlar-ne perquè creuen que són estructures que estan per sobre de les contingències polítiques i de la vida democràtica. Han sacralitzat i convertit en tabú la nació espanyola.
Per aquesta raó invoquen l’actual ordre constitucional sense cap sentit pragmàtic, com si fos un marc intocable. Tot fa pensar que aquest és el límit de la democràcia espanyola i que si han de triar entre democràcia i unitat d’Espanya deixaran caure la democràcia per mantenir, amb un nou règim autoritari, l’estructura política unitària. La democràcia espanyola mostra d’aquesta manera les seves esquerdes.
S’observa la mateixa incapacitat en relació a les aspiracions catalanes a un autogovern més substancial. Tornem a la psicoanàlisi: són tan refractaris a reformar les estructures de l’estat unitari que han diluït les moderades reformes que la societat catalana proposava amb el nou estatut de Catalunya. Ja queda clar que no volen ni tan sols un model federal per a l’estat. Paradoxalment el seu rebuig obliga els catalans a decantar-se cap a la independència. Els espanyols manifesten altra vegada la malaltia d’una fixació insuperable en el disseny de l’estat unitari que subordina les nacionalitats que no s’assimilen al nacionalisme espanyol. Consideren tan natural el seu nacionalisme que gosen dir que no existeix. El fan desaparèixer de la política per donar-li el caràcter de realitat natural i indiscutible. Creuen que la democràcia no pot afectar aquest ordre natural i que s’han de posar límits a les pretensions democràtiques a fi que no envaeixin territoris que volen excloure del debat polític.
No hi haurà plena democràcia a Espanya fins que no es puguin negociar amb bon humor les independències d’Euskalherria i de Catalunya com es poden negociar, de manera educada i excloent tot tipus de violència, les independències de les dues nacions que actualment formen Bèlgica o la separació d’Escòcia del Regne Unit. De moment els dirigents espanyols s’identifiquen amb polítics amb tan poca credibilitat democràtica com el president Putin que torna a invocar com a principi suprem la integritat territorial dels estats o com els líders xinesos que veten les aspiracions populars al Tibet i a Birmània. Però no es poden acceptar democràcies esquerdades que emmascaren estructures autoritàries incompatibles amb els procediments democràtics i els drets humans fonamentals.
