L'esport nacional dels catalans és el de definir el que som. Som una nació veritablement? O som només una noció, com va escriure fa anys Terricabres en un article a l'Avui? O, simplement, som una ració, com les gambes del Fossar de les Moreres de l'acudit d'en Sisa a la Nit de Santa Llúcia (cal observar el notable sentit metafòric, fiscalment parlant, que té el terme)? Un amic meu me'n deia l'últim acudit fa pocs dies: «som un pròleg», em deia. Això és el que ens ha donat l'Estatut del 2006, un pròleg.
I després del pròleg que ve? Durant anys hem viscut d'un somni, que consistia a imaginar que després del pujolisme només calia saltar la paret que aquest no havia arribat a desafiar. La meva impressió és que la paret continua ben dreta. En primer lloc, perquè els que la volien saltar no tenen prou força parlamentària (no sé tampoc si tenen una estratègia preparada per saltar-la). En segon lloc, perquè la centralitat del PSC en la política catalana ha desvelat el seu baix perfil catalanista. I finalment, perquè la paret imaginària no era més que l'ombra platònica de l'horitzó d'un país que havia ajudat a crear el pujolisme.
Pujol actuava de vegades com si el país fos real, i sovint independent, de portes endins. Malgrat que de portes enfora, és a dir, envers l'Estat, esmorteís aquesta imatge tant com podia. Un dels efectes problemàtics d'aquesta política és que va contribuir a pujar la nostra autoestima a base d'ocultar la força de l'Estat. Sovint cometem l'error de menystenir-lo, de pensar que és un ésser menor, influïts pels nostres prejudicis envers la nació espanyola. L'hem minoritzat per poder creure que les nostres conquestes serien més fàcils.
Veritablement, hem fet algunes conquestes. En l'etapa del pujolisme Catalunya va assolir algunes fites cabdals: TV3 i Catalunya Ràdio, la immersió lingüística, una política de medi ambient, una política universitària, i una incipient política d'immigració. I totes les limitacions d'una manera de fer i d'una època. Ara hores d'ara, l'Estatut del 2006 ja no es pot considerar una conquesta.
La qüestió és si a Catalunya és possible continuar assentant bases estructurals per continuar fent com si fóssim independents, com si poguéssim tenir un ministre de relacions exteriors, una televisió pública indiscutida, una llengua comuna per a tots, un espai cultural al món, un concepte de ciutadania pròpia i una economia que prosperi malgrat tot. Tenim el 2007 per davant i una nova legislatura, i cal que aspirem a noves realitzacions clares en la construcció del país. O ens quedarem de forma irreversible en el pròleg.
