No són pocs els analistes d’aquestes primeres hores postelectorals que s’han dedicat a repartir claus. N’hi ha que remarquen que la torna a tenir Esquerra. Per a d’altres, la clau que finalment obrirà el pany del nou govern és la del PSC, potser amb clauer del PSOE. Gairebé no n’hi ha cap, finalment, que recordi que la d’Artur Mas tampoc no és prescindible. Hi ha tres claus en joc, doncs, les que permeten als tres partits més votats especular cadascun amb dues coalicions de govern. A mesura que passen les hores, sigui per conjurar-la o per refermar-ne la possibilitat, va guanyant força la hipòtesi sociovergent, que cal suposar que duria Mas a la presidència de la Generalitat amb un socialista, que no cal que es digui Montilla, de conseller primer. Una operació d’alt risc, en clau electoral, per als socialistes, però potser rendible, també amb els ulls fits en les pròximes eleccions espanyoles, per a Zapatero. Una operació que per a CiU tindria la sola virtut de recuperar la presidència. I que probablement deixaria força camp perquè Esquerra, des de l’oposició, explorés nous graners de vots.
El miratge sociovergent, que duria a imaginar de nou i repensar tantes coses del nostre país, pot fer oblidar que la coalició més fàcil, avui per avui, continua essent la reedició del tripartit. Fàcil, perquè és la més recent i els seus protagonistes, malgrat tot, ja tenen el camí fressat. Tot i que tindria dificultats com ara l’encaix d’un Carod refermat per la superació contra els pronòstics del sotrac electoral amb un Montilla ben afeblit, tot sota el somriure complaent de Saura.
No tan aparatoses, però de conseqüències menys fàcils de calcular, serien les dificultats d’Esquerra per explicar, més després dels resultats electorals, l’ofrena de la presidència a Montilla, un home per al qual, si el jutgem per tot el que ha dit almenys en campanya, Catalunya no és el marc de referència, el país, la pàtria. I, tanmateix, segur que l’excusa de la conveniència de catalanitzar els socialistes, tan esgrimida fa tres anys, continuarà sent vàlida per als qui se la volen creure, sobretot després de l’entrada en escena del populisme lerrouxista dels dits Ciutadans.
La tercera clau hauria d’obrir el pany del govern nacional, la coalició de CiU i Esquerra. És, segur, el més difícil de tots. Hi ha massa proximitat posem-hi sentimental entre tots dos partits i la seva gent, massa retrets i greuges. I, amb tot, vull creure que seria el més fort nacionalment. I independent dels aires que bufessin, avui relativament favorables, demà qui ho sap, des de Ponent. El mal és que no sé veure Mas de president i Carod de conseller primer. Dubto que Carod s’hi conformés. Ni que Mas se’n pogués refiar.
Però potser hi ha una tombarella que donaria bon encaix a la tercera clau: que Mas governi obsequiant Carod amb la presidència. Una presidència ben honorífica, des de la qual el líder republicà fins i tot podria resultar més benigne que des d’una conselleria en cap. Sempre que Mas governés efectivament, és clar. Amb la tenacitat i la paciència que el caracteritzen. Amb la convicció que la cursa és llarga i que, de tots, és qui més pot aspirar a repetir candidatura d’aquí a quatre anys. I amb l’actiu de fer-ho aleshores des del govern i sense les temptacions mercadotècniques d’aquesta campanya.
La facècia, que ho és, trenca esquemes, ho sé, i només insinuar-la provocarà alguns mals de ventre. Però hi ha cap alternativa millor?