Barcelona · Cal tenir clar, i no està de més repetir-ho, que qui, des del catalanisme, tingués temptacions de jugar la carta de la mobilització grupal, i de la divisió per motius lingüístics o d'orígen de la nostra societat s'equivocaria greument. En primer lloc, perquè les conseqüències d'una aposta d'aquesta naturalesa són potencialment funestes, però també perquè faria un flac favor a la causa de la llibertat ja que contribuiria a conformar un escenari en el qual la identitat catalana té tots els números per esdevenir la d'una minoria nacional, més o menys rellevant, però minoria al cap i a la fi.

Però de la mateixa manera que convé ser clars i explícits en aquest sentit, cal que ens referim amb la mateixa contundència, i sense cap complex, als qui des d'un altre costat juguen frívolament amb amenaces més o menys velades a la convivència per posar obstacles a la lliure expressió de la voluntat de la societat catalana. En aquest sentit, el comunicat de la federació de cases regionals contra les consultes per la independència del 13D és el darrer intent de jugar amb la unitat civil del poble català.

Afortunadament, les cases regionals són avui una reminiscència del franquisme i del tardofranquisme. I malgrat els irresponsables esforços d'alguns per mantenir-les com a clienteles electorals, ja han sigut engolides per la història i tenen majoritàriament una presència social residual. Avui les cases regionals són un fenomen social marginal. Però malgrat la seua creixent irrellevància, segueixen gaudint d'uns privilegis i uns tractes de favor difícilment explicables segons un esquema de clientelisme que hi ha qui voldria reproduir amb la nova immigració.

De tota manera, aquests privilegis no les faculten per exercir cap mena de coacció sobre la lliure voluntat de la societat catalana de decidir el seu futur. Qui vulga emprar-les com a punta de llança de l'espanyolisme s'equivoca greument i dóna senyals d'una profunda irresponsabilitat i desorientació.