Després de dos anys i mig de brega per un Estatut i un finançament que signifiquessin un salt endavant en el procés de construcció nacional... Després de tants mesos d’emocions, ensurts, boicots, moviments, maniobres i contramaniobres... i fins i tot una gran mobilització -un pèl tocatardana- com la del 18 de febrer, s’albira que el resu Després de dos anys i mig de brega per un Estatut i un finançament que signifiquessin un salt endavant en el procés de construcció nacional... Després de tants mesos d’emocions, ensurts, boicots, moviments, maniobres i contramaniobres... i fins i tot una gran mobilització -un pèl tocatardana- com la del 18 de febrer, s’albira que el resultat final de tot plegat serà més aviat escarransit. Tindrem un Estatut actualitzat, això sí, però no pas un Estatut gaire millor, en l’aspecte qualitatiu, que el de 1979.
És, doncs, pertinent que ens demanem per què hem fallat. Per què, com a país, no hem sabut aprofitar la conjuntura? La pregunta és complexa i la resposta encara ho deu ser més. Em limitaré a apuntar un element. Dels quatre partits catalans implicats en la reforma de l’Estatut, tan sols un, ERC, n’estava enamorat. Vull dir enamorat de l’objectiu que tots quatre proclamaven. Certament, els altres tres s’hi van apuntar, arrossegats per la passió dels republicans, els únics que no s’havien conformat mai amb l’Estatut de la transició. Però en el fons no hi tenien cap vinculació sentimental. Ja els estava bé el que hi havia, ja s’hi havien acomodat. Per això no els ha sabut gens de greu de renunciar, amb tanta facilitat, fins i tot amb més de la que preveia el PSOE, als continguts essencials de l’Estatut aprovat pel Parlament. Al capdavall, el veien com l’obra d’ERC, del discurs d’ERC, de l’estratègia de pactes d’ERC, fins i tot. Liquidar-lo, o si més no aigualir-lo, equivalia a liquidar o aigualir un competidor polític perillós. Aquesta impuls destructiu ha condicionat, sobretot, l’actuació de CiU. Les declaracions dels seus dirigents, després del pacte Mas-Zapatero, són prou reveladores: a veure si ERC aconsegueix més del que hem aconseguit nosaltres! Au!, que demostri que la seva estratègia ha servit per alguna cosa! A veure si fa servir la famosa clau per obrir el que nosaltres hem tancat i barrat! Que refaci el que nosaltres hem desfet!
Dels quatre partits, ara solament n’hi ha un de desenganyat. I és ERC. Alguns analistes diuen que ha quedat descollocat. Potser sí. Com molta gent d’aquest país que també s’havia illusionat, que també s’havia enamorat de l’Estatut aprovat pel Parlament el 30 de setembre i que ara sent per dins una tristesa profunda, aclaparada per la magnitud de tant treball d’amor perdut.
