La proposta independentista d’Esquerra, com el calçot -de tots sabut; diürètic i català- només ha estat l’excusa de tot l’antideterminisme local –els pocs que ja decideixen per tots-, per evacuar la ingent mala bava que els fa segregar el debat sobre el dret de decidir. Si bé és cert que mai li hem de posar les coses fàcils a l’adversari, també hem de ser molt conscients que el que durant tota aquesta setmana s’ha mortificat, no ha estat només la forma amb la que Esquerra ha portat al Parlament de Catalunya la seva resolució independentista, sinó, i per sobre de tot, el seu fons i les conseqüències polítiques que se’n deriven.
És cert que hi ha hagut crítiques honestes des de l'independentisme pel llançament sobtat i en un entorn informal de la proposta de referèndum (tot i que crec que alguna crítica s'ha fet des d'un excés d'autoflagelació). Les encaixem. Ara bé, la proposta per exercir el dret de decidir ha tingut tres conseqüències positives que han desfermat l'atac descarnat dels antideterministes (els que volen seguir decidint el que els convé, fent-ho passar pel que ens convé a tots), i que ens han de motivar a seguir treballant.
La primera és que aquests dies s'ha parlat com no s'havia parlat mai abans, per part de tothom i de forma desacomplexada, del futur Estat català. Una proposta i una possibilitat que, a partir d'ara, planarà insistentment sobre el debat polític davant les contínues retallades a l'Estatut i l'escanyament progressiu de la nostra economia. El fet que avui es plantegi com a opció plausible la sobirania política, és el que ha tret de polleguera el pantanós oasi català que fa negoci amb la dependència, i aquest detall no ens pot passar per alt.
La segona conseqüència, és que Esquerra ja ha definit el seu horitzó polític immediat davant d'una autonomia impossible. Ni inviable reforma constitucional, ni voluntarista exigència del traspàs de les competències que no estan a l'Estatut - totes les importants-. El proper pas ha de ser el debat, el planejament i l'exercici del dret de decidir la nostra constitució en Estat membre de la Unió Europea.
I, finalment, la tercera conseqüència destacada que ha comportat la proposta de referèndum, i que potser ha quedat en un segon terme però que continua sobre la taula, és que Esquerra ha definit una jerarquia clara quan a prioritats en la seva política de pactes; abans que una Catalunya autonònoma i tan social com sigui possible en aquest marc, volem una Catalunya plenament democràtica per aconseguir un Estat català veritablement social. De cara al futur, només caldrà que altres forces polítiques vulguin recollir aquest guant perquè es pugui plantejar efectivament aquest projecte de futur.
Hem de ser perspicaços, els atacs dels antideterministes han estat tan viscerals perquè no volen que ningú pensi, ni parli, ni escrigui sobre la possibilitat d'independència (l'Ovidi ens recordava que a aquesta tropa tampoc li ha agradat mai que, simplement, es parli, es pensi i s'escrigui), i, en conseqüència, faran tot el possible perquè cap altra força política es pugui sumar al carro independentista.
Ahir mateix, era antològic observar com tota la premsa antideterminista ja començada a virar en la seva crítica rabiosa respecte a les formes i a "la falta de respecte a les institucions", i enfocava tota la seva artilleria: "els empresaris carreguen contra la proposta d'autodeterminació", cap a la previsible crisi econòmica i política que provocaria la convocatòria d'un referèndum. Una gran mentida.
Perquè si la crisi econòmica i política a què es refereixen ha de ser de la mateixa magnitud que la que es va produir després de les independències a Eslovènia, la República Txeca o Letònia, l'hauríem de desitjar ara mateix; la única crisi que han observat aquests nous estats de la Unió Europea, és la del creixement potentíssim de la seva economia i del seu pes polític a Europa.
L'economia que veritablement té risc de crisi en el futur, per molt que s'intenti dissimular, és l'economia catalana. Les dades publicades recentment per la fundació FUNCAS són molt clares. El 2006, l'economia catalana va tornar a créixer per sota de la mitjana espanyola i bastant menys que la de Madrid, que va tornar a liderar el creixement econòmic de l'Estat. Catalunya acumula un sexenni de creixement per sota de la mitjana espanyola (3,12% per un 3,21% de creixement espanyol).
En tots aquests anys Catalunya ha perdut punts respecte de la mitjana de convergència amb la Unió Europea. L'any 2000 la renda per habitant dels catalans en paritat de poder de compra era del 108,8% de la mitjana de la Unió Europea de la zona euro (que es representa amb la xifra 100%). El 2006 aquest indicador de convergència s'ha reduït al 102,59%. En el mateix període, Madrid ha crescut més que la mitjana espanyola (el 3,57% davant el 3,21%). La diferència respecte la mitjana de la UE-Euro ha passat de 120,82% el 2000 al 121,26% el 2006, amb més de 18 punts d'avantatge sobre Catalunya. És evident que hem de segui parlant d'independència, o no?
Estem d'acord en què el debat sobre la metodologia i l'estratègia per a l'exercici del dret de decidir s'ha de fer dins d'un Fòrum polític adequat, i amb la participació de totes les persones i agents socials que hi puguin aportar alguna cosa. Ara bé, el dia que ho fem, que ningú s'esperi una reacció menys virulenta que la que ens hem trobat aquests dies. Tots els antideterministes actuaran de la mateixa manera i trauran de l'armari els fantasmes més perversos que ens puguem imaginar.
