És possible que el gruix dels ciutadans no se n’adonin, però aquells sectors més polititzats o més al cas de la política han pres consciència que les relacions institucionals entre Catalunya i Espanya passen per un moment molt crític, ara de nou evidenciat amb la decisió del TC sobre el CAC. De la mateixa manera que aquí tothom comparteix la idea que des de Catalunya és necessari i possible desenvolupar una política institucional sòlida amb els propis recursos, també és té cada vegada més la consciència sobre les nul·les possibilitats que aquesta mateixa idea sigui compartida per les institucions espanyoles. La contínua deslegitimació de les institucions catalanes per part de les estructures de l’Estat constitueix un mòbing polític que de moment ha tingut com a conseqüència anar posant en crisi el sistema polític i institucional català. Des d’aquest sistema, nosaltres repetim sovint, mesells, que cal aplicar l’Estatut; o bé reivindiquem la unitat de les forces polítiques com a solució. En una situació de subjugació com la que hi ha entre l’Estat i la Generalitat, cal reconèixer que difícilment els nostres polítics, siguin del color que siguin, poden aspirar a moure gaire les tornes. Quan hom pateix mòbing, qualsevol acció en la direcció suposadament correcta (intentar negociar) només aprofundeix la situació de paroxisme que viu l’afectat, i noves accions de deslleialtat per part de qui té la paella pel mànec.
La resposta predominant que s’està donant a aquesta situació per part de la nostra classe política és l’autoengany. En la negociació dels pressupostos, en la negociació del finançament, en la negociació sobre els aeroports... El perill és que, en aquest context d’impotència, alguns tinguin la temptació d’una resposta histriònica, desmesurada i inútil a la vegada. Faríem mal fet de caure en aquesta dinàmica. Segurament, la millor estratègia és prendre consciència de l’origen del problema, assumir els propis errors en intentar seguir el joc al qui ens està fent mòbing, i assumir el fracàs d’aquesta relació.