En una estada a Barcelona, el bisbe Desmond Tutu va recordar que cal vigilar què es diu de l’adversari, perquè la pau sempre es fa amb l’enemic. Ho torno a recordar ara que és hora de pactes. Efectivament, venim d’uns anys recents d’agressions dins del món nacionalista-independentista –digueu-ne com vulgueu- que han durat massa com per no acabar deixant marca. Es comença insultant per càlcul partidista, i s’acaba odiant sense saber perquè.
El 2003 ERC es va sentir obligada a justificar el seu pacte de govern amb uns penjaments polítics insultants cap a CiU pels seus compromisos amb el PP, que segurament ara pot entendre millor. Després, CiU va respondre amb una inquina que només puc pensar que era conseqüència del ressentiment no tant per la pèrdua del govern, sinó per l’engany d’un simulacre de negociació que els va deixar en ridícul. Per exemple, mai no podré oblidar les paraules lacerants de Duran i Lleida al Parlament de Catalunya el dia que Carod va donar compte de la seva entrevista amb ETA. En aquestes situacions d’agressió verbal, tan humanes –diguem-ho així- hom pot acabar enyorant una política potser més descarnada, sense sentiments, i que directament es limiti a parlar d’interessos, sense haver-hi d’afegir aquest plus de crueltat emocional. Així vam arribar a la campanya electoral. Totes les mines posades i esclatades, tots els ponts desfets. Felicitats a les ardides milícies de l’opinió publicada! La campanya de CiU anunciava clarament que el pacte amb ERC no era ni desitjable, ni possible. ERC mantenia l’ambigüitat per mer càlcul electoral: podia haver-hi encara algun elector que cregués que al final, els de casa s’entendrien i que ERC mai no faria president Montilla. Calia, doncs, no deixar-se perdre el darrer ingenu. Però, malgrat l’experiència del tripartit, amb l’expulsió primer de Carod, després de tots els consellers d’ERC i, finalment, d’haver hagut de portar penjada la llufa de ser els culpables del desgavell, era clar que una part significativa de la direcció d’ERC encara apostava per la confortabilitat ideològica de l’eix d’esquerres –no confondre amb l’eix del mal- que per la incòmode coherència de l’eix nacional –que tampoc mai no ha estat l’eix del bé. No vull, però, parlar de les matemàtiques dels possibles pactes. Ni tinc cap interès a passar comptes amb ningú, i menys amb els amics. Només vull parlar de si els que escrivim de política, quan ho fem, tenim prou present la possibilitat que en el futur ens podrem rellegir a nosaltres mateixos sense que ens caiguin les llàgrimes dels ulls. Si el dia que necessitem fer la pau estarem en condicions de reclamar-la amb la consciència tranquil•la de no haver estat dels que incitaven a la barbàrie sentimental i política. Es pot ser prou cínic com per dir que, mira, 1 a 1, ja estem en paus, i ara podem tornar a començar de zero. I, és veritat, la política ho és molt, de cínica, i cada dia comença de zero. Mireu les deslleialtats de Zapatero amb Maragall i ERC, i que en prengui nota qui ara li estigui amic, per si de cas, en el futur... Però insisteixo que ara no parlo de política. Parlo de si els que ho fem, podem aplegar tot el que hem escrit des de la tardor del 2003 sense sentir-nos còmplices d’haver “impossiblat” –per dir-ho a la ibicenca manera- el que ara ja no és possible. Perquè la política pot començar cada dia de zero, i potser ens llevarem la setmana vinent amb el que set dies abans era un inimaginable pacte nacional, ara signat. Però els individus que fem veure que pensem i reflexionem, que argumentem i que exigim coherències a uns i altres, si més no, hauríem de saber si el que escrivim ens deixa dormir tranquils. Que la política sigui cínica, passi. Però, si és possible, que no ens hi arrossegui com a individus.
