Barcelona · Tot i que quatre mesos enrere se'ns va intentar vendre el nou sistema de finançament de Catalunya amb un desplegament propagandístic digne de qualsevol "setmana fantàstica", la realitat és força més tossuda i molt menys brillant, a despit dels qui encara ens volen fer passar bou per bèstia grossa.


Aquesta setmana, al Congrés dels Diputats, hem parlat del finançament no pas de la manera "bilateral" que preveu l'Estatut, sinó mitjançant el projecte de llei de reforma de la LOFCA (que des de l'any 1980 ha estat una altra LOAPA per al finançament autonòmic) i el projecte de llei que regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú. s a dir, per molt que l'Estatut preveiés que la negociació s'havia de fer en el marc de la bilateralitat de la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals de l'Estat-Generalitat, no ha estat així, ni tampoc ara s'ha concretat en un sistema propi per a Catalunya.

Podríem parlar de xifres, però per ara n'hi ha prou centrant-nos en la qualitat de l'acord. No hi ha cap punt del nou sistema que compleixi amb l'obligació estatutària de consensuar la contribució a la solidaritat i als mecanismes d'anivellament mitjançant la indicada comissió mixta, ni tampoc en cap altre apartat s'hi preveu l'exigència de l'Estatut perquè sigui aquesta comissió mixta la que proposi mesures per garantir l'equilibri del sistema de finançament quan, com passa sovint, es pugui veure alterat per decisions legislatives estatals o de la Unió Europea. Per acabar-ho d'adobar, el nou sistema tampoc no inclou cap mecanisme de compensació en cas que el finançament es vegi alterat per decisions noves o disposicions generals aprovades per l'Estat i que afectin les finances de la Generalitat. No és una qüestió menor, i només cal pensar en els efectes, per exemple, de la Llei de la Dependència.

I així, anar fent. El nou "pack" normatiu no contempla el compliment del principi d'ordinalitat previst a l'Estatut, segons el qual, després de les aportacions efectuades a la solidaritat, Catalunya no pot quedar en pitjor situació en el rànquing de renda per càpita, ni tampoc no estableix mecanismes de correcció i anivellament com, per exemple, la consideració del percentatge de la població immigrant.

Tampoc no compleix -cosa que ara ja no ens ve de nou-- l'obligació estatutària d'estar completament desplegat l'any 2011.

Aquest és, en una breu pinzellada, el grau de compliment de l'Estatut pel que fa al finançament català. Per a aquesta retallada no ha estat necessària cap sentència ferotge del Tribunal Constitucional, sinó, simplement, els vots dels 25 diputats del PSC, més els d'ERC i Iniciativa. I és que, amb aquestes amistats, qui necessita enemics?